L’ESPERIT DE L’ARBRE
Hi havia una vegada, una noia la mare de la qual havia mort
i tenia una madrastra que era molt cruel amb ella.
Un dia en que la noia estava plorant al costat de la
tomba de la seva mare, va veure que de terra sortia un brot que havia crescut
fins a fer-se un arbret i aviat un gran arbre. El vent, que movia les seves
fulles, li va xiuxiuejar a la noia i li va dir que la seva mare era a prop i
que ella havia de menjar els fruits de l'arbre. La noia així ho va fer i va
comprovar que els fruits eren gustosos i la feien sentir molt millor. A partir
d'aleshores, tots els dies anava a la tomba de sa mare i menjava dels fruits de
l'arbre que havia crescut sobre ella.
Però un dia, la seva madrastra la va veure i li va
demanar al seu marit que talés l'arbre. El marit el va talar i la noia va
plorar durant molt de temps al costat del seu tronc mutilat, fins que un dia,
va sentir un sorollet i va veure alguna cosa que creixia de la tomba. Va
créixer i créixer fins a convertir-se en una bonica carabassa. Tenia un gran
forat del que queien gotes de suc. La noia va beure'n unes gotes i les va
trobar molt bones, però de nou la seva madrastra se'n va assabentar aviat i,
una nit fosca, va tallar la carbassa i la va llençar ben lluny. L'endemà, la
noia va veure que la carbassa no hi era i va plorar i plorar fins que de sobte,
va sentir el rumor d'un rierol que li deia "beu-me, beu-me". Ella va
beure i va comprovar que era molt refrescant. Però un dia, la madrastra ho va
veure i va demanar al marit que cobrís el rierol amb terra. Quan la noia va
tornar a la tomba, va veure que no estava el rierol i ella va plorar i plorar.
Portava molt de temps plorant, quan un home jove va
sortir del bosc. Va veure l'arbre mort i va pensar que era justament el que
necessitava per a fabricar un nou arc i fletxes, ja que era caçador. Va parlar
amb la noia, que li va dir que l'arbre havia crescut sobre la tomba de la seva
mare. La noia li va agradar molt al caçador i després de parlar amb ella , va
anar on era el seu pare per demanar-li permís per casar-se amb ella.
El pare va consentir però amb la condició que el caçador
matés una dotzena de búfals per a la festa de la boda. El caçador mai havia
matat més d'un búfal d'un sol cop, però aquesta vegada, agafant el seu nou arc
i les seves noves fletxes, es va dirigir al bosc, i aviat va veure un grup de
búfals que descansaven a l'ombra. Va posar una de les seves noves fletxes a
l'arc, va disparar i un búfal va caure mort. I després un segon, un tercer i
així fins a dotze. El caçador va tornar a dir-li al pare que enviés homes a dur
la carn al poblat.
Es va fer una gran festa quan
el caçador es va casar amb la noia que havia perdut la seva mare.EL DIAMANT I LA GOTA DE ROSADA
Un bell diamant,
que havia brillat en l'anell d'una princesa, jeia, perdut, en un prat entre
margarides.
Un xic més amunt d'ell, una gota de
rosada Tremolava tímidament, sospesa d'un bri d'herba. Dalt del cel, el sol del
matí, brillava esplendorosament, i els seus raigs, posant-se en la pedra
preciosa i en la fresca gota de ruixim, treien, d'ambdues, intenses
fulguracions.
Embadalida, la gota de rosada, guaitava el diamant, no
atrevint-se a dirigir-li la paraula, considerant-se massa humil per a tractar
personatge de tan alt llinatge.
Heus ací que un escarabat, cobert d'una rica cuirassa amb
reflexes d'or i maragdes, es passejava camp a través. Tan bell punt veié el
diamant, comprengué que no era una pedra vulgar, car el seu esclat semblava que
el feia palpitar de vida.
Se li acostà, i fent-li una gran reverència li digué:
- Senyor, permeteu a un humil habitant d'aquest prat, que
us ofereixi l'homenatge de la seva alta consideració.
- Gràcies! - respongué el diamant amb eixutesa.
Alçant la testa, l'escarabat s'adonà aleshores de
l'esclat que irradiava la gota de rosada; i assenyalant-la amb una de les seves
antenes, amablement, afegí:
- Que bonica, i com brilla, la vostra germana! ...
El diamant esclafí una rialla de menyspreu i respongué:
- Germana, dieu? I ara! Quina ximpleria! Que no teniu
ulls, per ventura? ... Germana meva aqueixa miserable gota de ruixim vulgar,
ordinària, sense cap mèrit ni cap valor! ... Aneu, aneu, ja no havíeu d'ésser
un escarabat ignorat i groller! Feu vostre camí i deixeu-me en pau!
- Però, senyor! ... em sembla que no n'hi ha per a tant
cremar-se! La bellesa de la gota que damunt vostre resplendeix, a mi em sembla
igual que la vostra!
- Bellesa, dieu? Resplendor? - exclamà el diamant amb
indignació – On s'és vist? Deveu voler dir “imitació” ... i gràcies! I què és
la imitació, sinó una cosa sense cap valor, ni cap durada? ... A mi, tots
m'admiren, em recerquen, em desitgen i reverencien, perquè posseir-me és tenir
bellesa i fortuna alhora ...
Parlant així, el diamant, irat, començà a espurnejar
d’aquesta manera, que el pobre escarabat, tot enlluernat, va fer-se enrere, en
tant que la pobreta gota de rosada, amb prou feines si es sentia delit de viure
després de tanta humiliació.
En aquell moment, una alosa, assedegada, davallant del
col com una sageta, donà de bec contra la pedra preciosa.
- Ah! - Exclamà decebuda-, jo que em creia que era una
gota d'aigua, i no és sinó una pedrota lluenta! ... La meva gola està tan seca,
que temo morir de set si no trobo una gota de ruixim.
- Que és cas! - feu el diamant ferit, amb to de menyspreu
burleta – El món no es consolaria mai de vostra mort, pobrissona!
En tant, la gota de rosada acabava de prendre una
resolució.
- Acosteu-vos a mi, pobre alosa – digué senzilla i afable
– Puc servir-vos d'alleujament?
- Oh! - exclamà l'alosa alçant el caparró amb esperança –
afegí acostant-se al bri d’herba.
I obrint el bec amb ànsia, rebé a la gola assedegada la
gota de ruixim, tota espurnejant de llum i de frescor, la gota beneïda i
generosa que li retornava l'existència.
Ressonà un cant d'alegria; i en tant l'alosa es perdia en
la blavor del cel radiant, l'escarabat murmurava, tot guaitant el bri d'herba
orfe de la gota de rosada:
- Heus ací que mai més no oblidaré aqueixa lliçó! Què és
la bellesa sense bondat? ... Quelcom sense valor, res ... una pedrota lluenta,
perduda entre l'herba d'un prat solitari.... La bondat és la veritable
bellesa...
I girant l'esquena al diamant, d'inútil i vana
formosor, tot xino xano, en son mantell d'or i maragdes, l'escarabat,
filosòficament, reprengué sa passejada a través del prat florit, i se'n fou a
dinar d'una fulla d'olorosa menta.EL MONSTRE DE BANYOLES
Explica la llegenda que fa molt i molt de temps, pels
voltants del segle VIII, una bèstia immensa vivia en alguna cova, a gran
profunditat, del llac de Banyoles.
Li cobria tot el cos una
escata d'afilades pues d'os, que el feia invulnerable. Tenia llargues ales i
arpons arquejats, i una espina dorsal eriçada de burxes se li estenia des del
coll a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes com brandons flamejants
i que tenia un alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava
les fonts , empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals.
Però sobretot era molt voraç. Els caps de bestiar que s'esqueien a passar a
prop del seu cau desapareixien, com per art d'encantament, dins de la seva
gola.
La vila de Banyoles vivia
contínuament atemorida per aquell Drac que es cruspia ovelles i senglars com
qui res. Ni dins de les muralles els vilatans eren segurs. Tot i tancar-se a
casa amb balda, i assegurar la porta amb caixes, cada nit apareixia una porta
esbotzada i un vilatà desaparegut. Res no semblava aturar a aquella bèstia.
Un bon dia, els soldats
de Carlemany, en la seva campanya victoriosa contra els sarraïns i, havent
sentit de la feresa del Drac, van pensar que seria encara més heroic matar un
Drac, per poder contar el seu valor a l'arribar a casa. No sense abans cobrar
en or i menjar la gesta que anirien a fer als pobres vilatans de Banyoles.
Van acostar-se a l'estany
i, plantats enmig del descampat que actualment rep el nom de la Draga, gosaren
plantar cara al Drac. Però amb prou feines van poder treure les espases, que el
Drac, indestructible, hi va passar per sobre i no en va deixar ni un. Algun va
intentar fugir, i el Drac es va entretenir una mica més amb ell ... fins que
se'n va cansar.
Uns comerciants francesos
que van veure horroritzats l'escena, van córrer a veure a en Carlemany mateix,
guerrer invencible en totes les batalles i li contaren la història, una mica
adornada, per deixar en millor lloc els seus homes.
Un exèrcit del bo i
millor de França, comandat pel mateix Carlemany, va dirigir-se aleshores a
revenjar els seus companys. Armats, valents i decidits s'encaminaren cap a la
vila de Banyoles on, altre cop, es cobraren en or i menjar la gesta que anirien
a realitzar dels ja pobres banyolins.
Quan hi van arribar,
plantats en cavalls, brandint les espases, varen cridar al monstre que, amb
força desgana, es va presentar a la batalla ... una batalla que poc va durar.
Va ser força confusa, i del seu resultat poc se'n sap. Alguns diuen que
Carlemany va plantar cara. D'altres, que va suplicar per la seva vida però, el
que és ben cert, és que el mateix Carlemany va fugir i el Drac, va continuar
fent de les seves.
Els banyolins,
horroritzats en veure l'exèrcit més poderós del món que tantes batalles havia
guanyat fugint cames ajudeu-me, creieren que només un miracle els podria
salvar. I un miracle és el que van anar a cercar. Algú de la vila havia sentit
a parlar d'un monjo francès de Narbona, anomenat Mer, que havia vingut amb les
tropes de Carlemany i que, segons sembla, podia fer miracles.
Els banyolins anaren a
suplicar al monjo que els deslliurés de la fera. El monjo, després de sentir
totes les súpliques accedí a alliberar a la gent del Drac.
Així fou com sortí de la
vila resant, i es dirigí, sense parar de resar, fins on era el Drac. Quan el
Drac el veié, no feu cap gest hostil. Al contrari, es mostrà minso com el gat
més manyac que us pugueu imaginar.
Llavors el monjo es
dirigí cap al centre de la vila amb el Drac seguint-lo. A l'arribar, va cridar
a la gent:
- Veniu, bona gent, i
mireu el vostre Drac. Heus ací la vostra bèstia maligna - i mirant la cara i
les armes de la gent, prosseguí - deixeu les armes a terra, doncs aquest Drac
no us farà res.
Un vilatà, quan es va
recuperar de veure el Drac tant manyac, es decidí a dir : - Matem-lo ara que el
tenim amansit!
- Us en guardareu bé
prou! - va protestar el monjo - Aquesta bèstia és inofensiva, i només menja
herbes i arrels!
- I la gent que ha
desaparegut? - replicà un altre vilatà.
- A les ordres i servei
de Carlemany - respongué el monjo - Aviat tornaran a casa, no patiu per ells.
- I els ramats? - cridà
un altre vilatà
- Potser això ho hauríeu
de preguntar als cuiners de Carlemany.
La gent es quedà mirant
el Drac, sense saber ben bé que fer. Fins que un nen sortí del mig de la
multitud i acaricià el Drac, que es mostrà molt afectuós. La gent, tot seguit
l'imità.
Finalment el monjo
s'endugué el Drac cap el lloc on era, per a que allà hi pogués reposar
tranquil. I si algú s'acosta a la cova on dorm, encara avui llença bafarades
pudents per espantar la gent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada