diumenge, 16 de setembre del 2012

CONTES AV2

I continuem amb els contes dels de AV2 que són aquests:






EL GAT AMB BOTES
Un moliner va deixar com única herència als seus tres fills el seu molí, un ase i el seu gat. El repartiment va ser ben senzill: no es va necessitar cridar ni a l'advocat ni al notari, ja que haurien consumit tot el pobre patrimoni.
El més gran va rebre el molí, el segon es va quedar amb l'ase i el menor li va tocar només el gat. Aquest es lamentava de la seva mísera herència:
Germans - deia -, podreu guanyar-vos la bé vida treballant junts, però respecte a mi, després de menjar-me el meu gat i de fer-me un maniguet amb la seva pell, moriré de gana.
El gat, que escoltava aquestes paraules, però es feia el desentès, li va dir en to seriós i pausat:
No heu d'entristir-vos, senyor meu, no heu més de proporcionar-me una bossa i un parell de botes per caminar entre els matolls, i veureu que la vostra herència no és tant pobre com penseu.
Tot i que l'amo del gat no tenia gaire il·lusions sobre això, l'havia vist donant tantes mostres d'agilitat per a caçar rates i ratolins, com ara penjar-se dels peus o amagar-se a la farina per fer-se el mort, que no va desesperar al veure's auxiliat per ell en la seva misèria.
Quan el gat va tenir el que va demanar, es va calçar les botes i ficant-se la bossa al coll, va subjectar els cordills d'aquesta amb les dues potes davanteres, i es va dirigir a un camp on hi havia molts conills. Va posar segó i herbes en el seu sac i tombant-se a terra com si fos mort, va esperar a que algun conillet, poc coneixedor encara de les astúcies d'aquest món, vingués a ficar el seu morro a la bossa per menjar el que hi havia dins. Encara no s'havia tombat del tot, quan es va veure satisfet. Un conillet babau es va ficar al sac i el mestre gat, tirant dels cordills, el va tancar i el va matar sense misericòrdia.

Molt content amb la seva presa, va anar a veure el Rei i va demanar parlar amb ell. El van fer pujar a l'habitació de Sa Majestat on, a l'entrar, va fer-li una gran reverència i li va dir:
Vet aquí, majestat, un conill de camp que el senyor marquès de Carabàs (era el nom que havia inventat pel seu amo) m'ha encarregat obsequiar-vos de part seva.
- Digue-li al teu amo, va respondre el Rei, que li dono les gràcies i que m'agrada molt.
En una altra ocasió, es va amagar en un camp de blat, deixant sempre el seu sac obert, i quan hi entraren dues perdius, va estirar dels cordills i va caçar les dues. Va anar al moment a oferir-les al Rei, tal com havia fet amb el conill de camp. El Rei va rebre també complagut les dues perdius, i va ordenar que li donessin de beure.
El gat va continuar així durant dos o tres mesos, portant-li de tant en quant al Rei productes de caça del seu amo.

Un dia va saber que el rei aniria a passejar per les vores del riu amb la seva filla, la més bonica princesa del món, i li va dir al seu amo:
Si voleu el meu consell, la vostra fortuna està feta: No teniu més que banyar-vos al riu, en el lloc que us mostraré, i seguidament jo faré la resta.
El marquès de Carabàs va fer el que el seu gat li va aconsellar, sense saber ben bé de què serviria.
Mentre s'estava banyant, el Rei va passar per allà, i el gat es va posar a cridar amb totes les seves forces:
- Socors! Socors! El senyor marquès de Carabàs s'està ofegant!
Al sentir el crit, el Rei va treure el cap per la porta del carruatge i reconeixent el gat que tantes vegades li havia portat caça, va ordenar als seus guàrdies que ràpidament acudissin a socórrer al marquès de Carabàs. En tant que treien del riu al pobre marquès, el seu gat s'apropà al seu carruatge i li va dir al Rei que mentre el seu amo s'estava banyant, uns lladres s'havien endut les seves robes tot i haver cridat "al lladre!" amb totes les seves forçes. En veritat, el gat les havia amagat sota una enorme pedra.
El Rei va ordenar d'immediat als encarregats del seu guarda-roba que anessin en busca de les seves més belles vestidures per al senyor marquès de Carabàs.El Rei li va prestar mils d'atencions, i com que el bonic vestit que li acabaven de donar realçava la seva figura, ja que era fornit i ben format, la filla del Rei el va trobar molt al seu gust; va se suficient que el marquès de Carabàs li dirigís dues o tres mirades summament respectuoses i una mica tendres, i ella en va quedar bojament enamorada.

El Rei va demanar que pugés al seu carruatge i l’acompanyés durant el passeig. El gat, encantat al veure que el seu projecte començava a resultar, es va avançar i trobant uns grangers que segaven un prat, els va dir:
- Bons segadors, si no dieu al Rei que el prat que esteu segant és del marqués de Carabàs, us faré xixina.
Per descomptat que el Rei va preguntar als segadors de qui era aquell prat que estaven segant.
- És del senyor marquès de Carabàs, van dir a una sola veu, ja que les amenaces del gat els havia espantat.
-Teniu aquí una magnifica possessió, va dir el Rei al marquès de Carabàs.
- Mireu, Majestat, és una terra que no deixa de produir amb abundància cada any.
El mestre gat, que anava sempre davant, va trobar uns camperols que recol·lectaven i els va dir:
- Bona gent que esteu recol·lectant, si no dieu que tots aquests camps pertanyen al marquès de Carabàs, us faré xixina.
El Rei, que va passar moments després, va saber a qui pertanyien els camps que veia.
-Són del senyor marquès de Carabàs, van contestar els camperols, i el Rei novament es va alegrar amb el marquès.
El gat, que anava davant del carruatge, deia sempre el mateix a tots quants trobava, i el Rei estava molt admirat amb  les riqueses del senyor marquès de Carabàs.
El mestre gat va arribar finalment a un bonic castell, l'amo del qual era un ogre, el més Ric que mai s'hagués vist, doncs totes les terres per on havien passat depenien d'aquest castell.
El gat va tenir la precaució d'informar-se sobre de qui era aquest ogre i del que sabia fer, va demanar parlar amb ell, dient que no havia volgut passar tant a la vora del seu castell sense tenir l'honor de fer-li la reverència. L'ogre el va rebre de la forma més cortès que pot fer un ogre i el va invitar a descansar.
M'han assegurat, va dir el gat, que vos teniu el do de convertir-vos en qualsevol classe d'animal, que podríeu, per exemple, transformar-vos en lleó o en elefant.
- És cert, va respondre l'ogre bruscament, i per demostrar-vos-ho, veureu com em converteixo en lleó.
El gat es va espantar tant al veure un lleó davant seu que en un sospir va pujar a les canaletes, no sense risc a causa de les botes que de res servien per caminar per les teules.
Una estona després, veient que l'ogre havia recuperat la seva forma primitiva, el gat va baixar i va confessar que havia tingut molt por.
-A més m'han assegurat, va dir el gat, però no puc creure-ho, que vos també teniu el poder d'adquirir la forma del més petit animalet, per exemple, que podeu convertir-vos en un ratolí, en una rata; us confesso que això em sembla impossible.
- Impossible? - va respondre l'ogre - i al mateix moment que va dir això es va transformar en una rata que es va posar a córrer pel pis.
Amb prou feines la va veure, el gat es va llançar sobre ella i se la va menjar.

Mentrestant, el Rei que al passar va veure el bonic castell de l'ogre, va voler entrar. El gat, al sentir el soroll del carruatge que atravessava el pont llevadís va córrer davant i li va dir al rei:
- Vostra Majestat sigui benvinguda al castell del senyor marquès de Carabàs.
Com , senyor marquès, va exclamar el Rei, aquest castell també us pertany! No hi ha res més bonic que aquest pati, i tots aquests edificis que el rodegen, vegem l'interior, per favor.
El marquès va oferir la mà a la jove princesa i, seguint el Rei que anava primer, van entrar en una gran sala on van trobar un magnífic dinar que l'ogre havia fet reparar pels seus amics que vindrien a veure'l aquell mateix dia, els quals no havíen gosat entrar , sabent que el Rei estava allà.
El Rei, encantat amb les bones qualitats del senyor marquès de Carabàs, al igual que la seva filla, que ja estava bojament enamorada, veient els valuosos bens que posseïa, li va dir, després d'haver begut cinc o sis copes:
- Només dependrà de vos, senyor marquès, que sigueu el meu gendre.
El marquès, fent grans reverències, va acceptar l'honor que li feu el Rei; i aquell mateix dia es va casar amb la princesa. El gat es va convertir en gran senyor i ja no va córrer més darrera les rates si no per divertir-se.


2.- EL SOLDADET DE PLOM



Hi havia una vegada un joguinaire que va fabricar un exèrcit de soldats de plom, molt drets i elegants. Cadascun portava un fusell a l'espatlla, una jaqueta vermella, pantalons blaus i un barret negre alt amb una insígnia daurada al front. Al joguinaire no tenia prou plom per a fer l'últim soldadet i el va haver de deixar sense una cama.
Ben aviat, els soldadets es trobaven a la vitrina d'una botiga de joguines. Un senyor els va comprar per regalar-los al seu fill com a regal d'aniversari. Quan el nen va obrir la caixa, en presència els seus germans, el soldadet sense cama li va cridar molt l'atenció.
El soldadet es va trobar de sobte davant d'un castell de cartró amb cignes flotant al seu voltant, en un llac fet de miralls.
Davant de l'entrada hi havia una bonica ballarina de paper. Portava una faldilla rosada de tul i una banda blava sobre la que brillava un lluentor. La ballarina tenia els braços alçats i una cama aixecada cap enrere, de tal forma que no se l'arribava a veure. Era molt bonica!
"És la noia ideal per a mi", va pensar el soldadet de plom, convençut de que a la ballarina li faltava una cama com a ell. Aquella nit, quan ja tots a casa se n'havien anat a dormir, els joguets van començar a divertir-se. El trencanous feia cabrioles mentre la resta de joguets ballaven i corrien per tot arreu.
Els únics joguets que no es movien eren el soldadet de plom i la bonica ballarina de paper. Immòbils, es miraven l'un a l'altre. De sobte, varen tocar les dotze de la nit. La tapa de la caixa de sorpreses es va obrir i d'ella en va sortir un follet d'expressió malvada.
- Tu què mires, soldat? - va cridar. El soldadet va seguir amb la mirada fixa endavant.
- D'acord. Doncs ja veuràs el que et passarà demà - va anunciar el follet.
Separador
A l'endemà, el nen va jugar una estona amb el seu soldadet de plom i després el va posar a la vora de la finestra, que estava oberta. Potser fou el vent, o potser fou el follet dolent, el cert és que el soldadet de plom va caure al carrer.
El nen va córrer cap a la finestra, però des del tercer pis no s'arribava a veure res.
- Puc baixar a buscar el meu soldadet? - va preguntar el nen a la criada. Però ella s'hi va negar, ja que estava plovent a bots i barrals. La criada va tancar la finestra i el nen va haver de resignar-se a perdre la seva joguina.
A fora, uns nens del carrer jugaven sota la pluja. Van ser ells els que van trobar el soldadet de plom boca terrosa, amb el fusell clavat entre les llambordes.
- Fem-li un vaixell de paper! - va cridar un dels nens. Plovia tant fort que s'havia format un petit riu per les vores dels carrers. El nois van fer un vaixell amb un diari vell, hi van posar el soldadet i el van fer navegar.
Separador
El soldadet es mantenia rígid mentre el vaixell de paper es deixava endur pel corrent. Aviat es va ficar en una claveguera i per allà va seguir navegant.
"On aniré a parar?" va pensar el soldadet. "El culpable de tot això es el follet dolent. Es clar que no m'importaria si estigués amb mi la bonica ballarina."
En aquest moment, va aparèixer una rata enorme.
- Atura't! - va cridar amb veu estrident - Paga'm el peatge.
Però el soldadet de plom no podia fer res per aturar-se. El vaixell de paper va seguir navegant per la claveguera fins que va arribar al canal. Però ja estava tant mullat que no podia seguir surant i va començar a naufragar. Al final, el paper es va desfer completament i el rígid soldadet de plom es va enfonsar a l'aigua. Just abans d'arribar al fons, un peix gran se'l va empassar.
- Que fosc que està aquí a dins! - va dir el soldadet de plom - Molt més fosc que a la caixa de joguines.
El peix, amb el soldadet a L'estómac, va nedar per tot el canal fins arribar al mar. El soldadet de plom trobava a faltar l'habitació dels nens, les joguines, el castell de cartró i sobretot a la seva bonica ballarina.
"Crec que no els tornaré a veure mai més", va sospirar amb tristesa. El soldadet de plom no tenia ni la menor idea d'on era. D'altra banda, la sort va voler que uns pescadors passessin per allà i atrapessin el peix amb la seva xarxa.
Separador
El vaixell de pesca va tornar a la ciutat amb el seu carregament. Al cap de poc, el peix fresc ja era al mercat; just on feia les compres la criada de la casa del nen. Després de mirar la selecció de peixos, es va decidir pel més gros: el que tenia el soldadet de plom a dins.
La criada va tornar a casa i li va entregar el peix a la cuinera.
- Quin peix més bo! - va exclamar la cuinera quan el va veure.
Al moment, va agafar el ganivet i va començar a preparar el peix per a fer-lo al forn.
- Aquí hi ha alguna cosa dura - va murmurar. Després, plena de sorpresa, va treure el soldadet de plom.
La criada el va reconèixer immediatament.
- És el soldadet que se li va caure al nen per la finestra! - va exclamar.
El nen es va alegrar moltíssim quan va saber que el seu soldadet de plom havia aparegut. El soldadet, per la seva banda, estava una mica atordit. Havia passat tant de temps a la foscor!. Finalment, va adonar-se'n que estava de nou a casa. A la taula va veure els mateixos joguets de sempre, i també el castell amb el llac de miralls. Enfront estava la ballarina, recolzada en una cama. Hagués plorat d'emoció si hagués tingut llàgrimes, però es va limitar a mirar-la. Ella el mirava també.
De sobte, el germà del nen va agafar el soldadet de plom dient:
- Aquest soldat no serveix per res. Només té una cama. A més, fa pudor a peix.
Tots van veure aterrits com el noi llençava el soldadet de plom al foc de la xemeneia. El soldadet va caure de peu al bell mig de les flames. Els colors del seu uniforme desapareixien a mesura que es desfeia. De sobte, una ràfega de vent va arrencar la ballarina de l'entrada del castell i la va portar com un ocell de paper fins al foc, al costat del soldadet de plom. Una flamarada la va consumir en un segon.
L'endemà, la criada va anar a netejar la xemeneia. En mig de les cendres va trobar un tros de plom en forma de cor. Al costat, negre com el carbó, estava el lluentor de la ballarina. Ar� 5 > S `n 83Y enyor marquès de Carabàs, van contestar els camperols, i el Rei novament es va alegrar amb el marquès.
El gat, que anava davant del carruatge, deia sempre el mateix a tots quants trobava, i el Rei estava molt admirat amb
 les riqueses del senyor marquès de Carabàs.
El mestre gat va arribar finalment a un bonic castell, l'amo del qual era un ogre, el més Ric que mai s'hagués vist,
doncs totes les terres per on havien passat depenien d'aquest castell.
El gat va tenir la precaució d'informar-se sobre de qui era aquest ogre i del que sabia fer, va demanar parlar amb
 ell, dient que no havia volgut passar tant a la vora del seu castell sense tenir l'honor de fer-li la reverència. L'ogre el va
 rebre de la forma més cortès que pot fer un ogre i el va invitar a descansar.
M'han assegurat, va dir el gat, que vos teniu el do de convertir-vos en qualsevol classe d'animal, que podríeu,
 per exemple, transformar-vos en lleó o en elefant.
- És cert, va respondre l'ogre bruscament, i per demostrar-vos-ho, veureu com em converteixo en lleó.
El gat es va espantar tant al veure un lleó davant seu que en un sospir va pujar a les canaletes, no sense risc a causa de
 les botes que de res servien per caminar per les teules.
Una estona després, veient que l'ogre havia recuperat la seva forma primitiva, el gat va baixar i va confessar que havia
tingut molt por.
-A més m'han assegurat, va dir el gat, però no puc creure-ho, que vos també teniu el poder d'adquirir la forma del
més petit animalet, per exemple, que podeu convertir-vos en un ratolí, en una rata; us confesso que això em sembla
 impossible.
impossible? - va respondre l'ogre - i al mateix moment que va dir això es va transformar en una rata que es va
 posar a córrer pel pis.
Amb prou feines la va veure, el gat es va llançar sobre ella i se la va menjar.
Mentrestant, el Rei que al passar va veure el bonic castell de l'ogre, va voler entrar. El gat, al sentir el soroll del
 carruatge que atravessava el pont llevadís va córrer davant i li va dir al rei:
- Vostra Majestat sigui benvinguda al castell del senyor marquès de Carabàs.
Com , senyor marquès, va exclamar el Rei, aquest castell també us pertany! No hi ha res més bonic que aquest
 pati, i tots aquests edificis que el rodegen, vegem l'interior, per favor.
El marquès va oferir la mà a la jove princesa i, seguint el Rei que anava primer, van entrar en una gran sala on van
trobar un magnífic dinar que l'ogre havia fet reparar pels seus amics que vindrien a veure'l aquell mateix dia, els quals no havíen gosat entrar , sabent que el Rei estava allà.
El Rei, encantat amb les bones qualitats del senyor marquès de Carabàs, al igual que la seva filla, que ja estava
 bojament enamorada, veient els valuosos bens que posseïa, li va dir, després d'haver begut cinc o sis copes:
- Només dependrà de vos, senyor marquès, que sigueu el meu gendre.
El marquès, fent grans reverències, va acceptar l'honor que li feu el Rei; i aquell mateix dia es va casar amb la
 princesa. El gat es va convertir en gran senyor i
ja no va córrer més darrera les rates si no per divertir-se.


3.-  LES SET CABRETES I EL LLOP


Hi havia una vegada una mare cabreta que tenia set cabretes, i sempre que se n'anava a pasturar els deia:
"La mare se'n va a pasturar, mireu que hi ha un llop que és molt llest i si no espavileu us agafarà, tanqueu la porta amb pany i clau, i quan vingui la mare us cantarà:
Obriu! Obriu cabretes,
que vinc de pasturar
amb les mamelles plenes
per donar-vos de mamar!
i així sabreu que sóc jo"
Però, un dia, el llop va sentir el que deia la mare i va pensar fer-se passar per ella per a menjar-se les cabretes. El llop es va dirigir a la casa de les cabretes, va picar la porta i quan elles varen preguntar qui era va començar a cantar la cançó.
I de seguida les cabretes van començar a cridar:
"Ja ve la mare! ja ve la mare!" - Però la més petita va protestar:
"Espereu-vos! no correu tant! anem a veure ... Ensenya'ns la poteta per sota la porta" - El llop la va ensenyar i la més petita es va adonar que no era la de la seva mare!, i va dir -"Tu no ets la meva mare! Ets el llop! que la meva mare té les potetes blanquetes!" - i el llop, tot enfadat, se'n va anar al molí i, amb farina es va blanquejar les potes.
I va tornar a casa de les cabretes, tot cantant -"Obriu, Obriu ... " - I les cabretes en sentir la cançó digueren:
"Ja ve la mare! però ara que ens ensenyi la poteta per sota de la porta!" - el llop la va ensenyar, però com que la duia enfarinada, les cabretes van començar a cridar:
"Sí que és la mare! sí que és la mare!" - Però la més petita va dir:
"No, no! espereu-vos! a veure si ens diu alguna cosa" - i com que el llop té la veu ronca, la més petita el va descobrir!
"Tu no ets la meva mare! que ets el llop! que la meva mare té la veu fina!" - i el llop, tot enfadat, va dir - "No patiu! Ja us agafaré ja!"
El llop se'n va anar a una posada i es va afinar la veu menjant molt ous, i quan ja la tenia prou fina, va tornar cap a casa de les cabretes tot cantant
"Obriu, obriu cabretes, ..."
I en sentir la cançó les cabretes van dir:
"Ja ve la mare! ja ve la mare! però que ensenyi la poteta per sota la porta i que digui alguna cosa". I el llop va ensenyar la poteta que encara duia enfarinada i va parlar amb la veu molt fina i les cabretes van pensar que era la seva mare, obrint la porta, i el llop va entrar i es va menjar les cabretes una darrera l'altre, però la més petita es va amagar darrera el rellotge. I com que el llop no la va trobar, se'n va anar.
Quan va tornar la mare cabreta va cantar:
"Obriu, obriu cabretes ... " - I va entrar la mare a casa, que en veure tot potes enlaire va exclamar - "Ai! que els haurà passat a les meves cabretes!"
- I la més petita va sortir del seu amagatall, tot cridant - "Mare! Mare! jo estic aquí! jo estic aquí!"
- I la mare, en veure-la, li va preguntar - "Què ha passat?" - i la cabreta més petita li va respondre
- "Que el llop ens ha enganyat i s'ha menjat a les meves germanetes!"
- Però la seva mare li va dir - "No t'amoïnis, agafa la cistella i el cosidor, que el llop sempre es posa allà a la vora del riu, a l'ombra d'un pi a fer la migdiada"
I anant cap el riu la cabreta petita va arreplegar pedres, i pedres, i més pedres, i va omplir la cistella. En arribar, la mare cabreta va agafar les tisores i li va tallar la panxa de dalt a baix. Va fer sortir totes les cabretes i li van omplir la panxa de pedres. El van tornar a cosir i el van deixar dormint.
Quan el llop es va despertar, va dir:
- "Quina set que tinc, sembla com si hagués menjat pedres!" - i es va abocar per beure aigua del riu , i va caure-hi a dins i es va ofegar!
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte, s'ha acabat!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada