EL GAT AMB BOTES
Un moliner va deixar com única herència als seus tres fills el seu molí,
un ase i el seu gat. El repartiment va ser ben senzill: no es va necessitar cridar ni a l'advocat ni al notari, ja
que haurien consumit tot el pobre patrimoni.
El més gran va rebre el molí, el segon es va quedar amb l'ase i el menor
li va tocar només el gat. Aquest es lamentava de la seva mísera herència:
Germans - deia -, podreu guanyar-vos la bé vida treballant junts, però
respecte a mi, després de menjar-me el meu gat i de fer-me un maniguet amb la seva pell, moriré de gana.
El gat, que escoltava aquestes paraules, però es feia el desentès, li va
dir en to seriós i pausat:
No heu d'entristir-vos, senyor meu, no heu més de proporcionar-me una
bossa i un parell de botes per caminar entre els matolls, i veureu que
la vostra herència no és tant pobre com penseu.
Tot i que l'amo del gat no tenia gaire il·lusions sobre això, l'havia
vist donant tantes mostres d'agilitat per a caçar rates i ratolins, com ara penjar-se dels peus o amagar-se a la farina
per fer-se el mort, que no va desesperar al veure's auxiliat per ell en la seva misèria.
Quan el gat va tenir el que va demanar, es va calçar les botes i
ficant-se la bossa al coll, va subjectar els cordills d'aquesta amb les dues potes
davanteres, i es va dirigir a un camp on hi havia molts conills. Va posar segó
i herbes en el seu sac i tombant-se a
terra com si fos mort, va esperar a que algun conillet, poc coneixedor encara
de les astúcies d'aquest món, vingués a
ficar el seu morro a la bossa per menjar el que hi havia dins. Encara no
s'havia tombat del tot, quan es va veure satisfet. Un conillet babau es va ficar
al sac i el mestre gat, tirant dels cordills, el va tancar i el va matar sense
misericòrdia.
Molt content amb la seva presa, va anar a veure el Rei i va demanar
parlar amb ell. El van fer pujar a l'habitació de Sa Majestat on, a l'entrar, va fer-li una gran reverència i li va dir:
Vet aquí, majestat, un conill de camp que el senyor marquès de Carabàs
(era el nom que havia inventat pel seu amo) m'ha encarregat obsequiar-vos de part seva.
- Digue-li al teu amo, va respondre el Rei, que li dono les gràcies i
que m'agrada molt.
En una altra ocasió, es va amagar en un camp de blat, deixant sempre el
seu sac obert, i quan hi entraren dues perdius, va estirar dels
cordills i va caçar les dues. Va anar al moment a oferir-les al Rei, tal com
havia fet amb el conill de camp. El Rei va rebre també complagut les dues perdius, i va
ordenar que li donessin de beure.
El gat va continuar així durant dos o tres mesos, portant-li de tant en
quant al Rei productes de caça del seu amo.
Un dia va saber que el rei aniria a passejar per les vores del riu amb
la seva filla, la més bonica princesa del món, i li va dir al seu amo:
Si voleu el meu consell, la vostra fortuna està feta: No teniu més que
banyar-vos al riu, en el lloc que us mostraré, i seguidament jo faré la resta.
El marquès de Carabàs va fer el que el seu gat li va aconsellar, sense
saber ben bé de què serviria.
Mentre s'estava banyant, el Rei va passar per allà, i el gat es va posar
a cridar amb totes les seves forces:
- Socors! Socors! El senyor marquès de Carabàs s'està ofegant!
Al sentir el crit, el Rei va treure el cap per la porta del carruatge i
reconeixent el gat que tantes vegades li havia portat caça, va ordenar als seus guàrdies que ràpidament acudissin a
socórrer al marquès de Carabàs. En tant que treien del riu al pobre marquès,
el seu gat s'apropà al seu carruatge i li va dir al Rei que mentre el seu amo
s'estava banyant, uns lladres s'havien endut les seves robes tot i haver cridat
"al lladre!" amb totes les seves forçes. En veritat, el gat les havia amagat sota una enorme pedra.
El Rei va ordenar d'immediat als encarregats del seu guarda-roba que anessin
en busca de les seves més belles vestidures per al senyor marquès de Carabàs.El Rei li va prestar mils
d'atencions, i com que el bonic vestit que li acabaven de donar realçava la
seva figura, ja que era fornit i ben format, la filla del Rei el va trobar molt
al seu gust; va se suficient que el marquès de Carabàs li dirigís dues o tres mirades
summament respectuoses i una mica tendres, i ella en va quedar bojament
enamorada.
El Rei va demanar que pugés al seu carruatge i l’acompanyés durant el
passeig. El gat, encantat al veure que el seu projecte començava a resultar, es va avançar i trobant uns grangers que
segaven un prat, els va dir:
- Bons segadors, si no dieu al Rei que el prat que esteu segant és del
marqués de Carabàs, us faré xixina.
Per descomptat que el Rei va preguntar als segadors de qui era aquell
prat que estaven segant.
- És del senyor marquès de Carabàs, van dir a una sola veu, ja que les
amenaces del gat els havia espantat.
-Teniu aquí una magnifica possessió, va dir el Rei al marquès de
Carabàs.
- Mireu, Majestat, és una terra que no deixa de produir amb abundància
cada any.
El mestre gat, que anava sempre davant, va trobar uns camperols que
recol·lectaven i els va dir:
- Bona gent que esteu recol·lectant, si no dieu que tots aquests camps
pertanyen al marquès de Carabàs, us faré xixina.
El Rei, que va passar moments després, va saber a qui pertanyien els
camps que veia.
-Són del senyor marquès de Carabàs, van contestar els camperols, i el
Rei novament es va alegrar amb el marquès.
El gat, que anava davant del carruatge, deia sempre el mateix a tots
quants trobava, i el Rei estava molt admirat amb les riqueses del senyor marquès
de Carabàs.
El mestre gat va arribar finalment a un bonic castell, l'amo del qual
era un ogre, el més Ric que mai s'hagués vist, doncs totes les terres per on havien passat depenien d'aquest castell.
El gat va tenir la precaució d'informar-se sobre de qui era aquest ogre
i del que sabia fer, va demanar parlar amb ell, dient que no havia volgut passar tant a la vora del seu
castell sense tenir l'honor de fer-li la reverència. L'ogre el va rebre de la forma més cortès que
pot fer un ogre i el va invitar a descansar.
M'han assegurat, va dir el gat, que vos teniu el do de convertir-vos en
qualsevol classe d'animal, que podríeu, per exemple, transformar-vos en
lleó o en elefant.
- És cert, va respondre l'ogre bruscament, i per demostrar-vos-ho,
veureu com em converteixo en lleó.
El gat es va espantar tant al veure un lleó davant seu que en un sospir
va pujar a les canaletes, no sense risc a causa de les botes que de res servien per
caminar per les teules.
Una estona després, veient que l'ogre havia recuperat la seva forma
primitiva, el gat va baixar i va confessar que havia tingut molt por.
-A més m'han assegurat, va dir el gat, però no puc creure-ho, que vos
també teniu el poder d'adquirir la forma del més petit animalet, per exemple, que podeu convertir-vos en un ratolí,
en una rata; us confesso que això em sembla impossible.
- Impossible? - va respondre l'ogre - i al mateix moment que va dir això
es va transformar en una rata que es va posar a córrer pel pis.
Amb prou feines la va veure, el gat es va llançar sobre ella i se la va
menjar.
Mentrestant, el Rei que al passar va veure el bonic castell de l'ogre,
va voler entrar. El gat, al sentir el soroll del carruatge que atravessava el
pont llevadís va córrer davant i li va dir al rei:
- Vostra Majestat sigui benvinguda al castell del senyor marquès de
Carabàs.
Com , senyor marquès, va exclamar el Rei, aquest castell també us
pertany! No hi ha res més bonic que aquest pati, i tots aquests edificis
que el rodegen, vegem l'interior, per favor.
El marquès va oferir la mà a la jove princesa i, seguint el Rei que
anava primer, van entrar en una gran sala on van trobar un magnífic dinar que l'ogre havia fet reparar pels seus amics
que vindrien a veure'l aquell mateix dia, els quals no havíen gosat entrar ,
sabent que el Rei estava allà.
El Rei, encantat amb les bones qualitats del senyor marquès de Carabàs,
al igual que la seva filla, que ja estava bojament enamorada, veient els
valuosos bens que posseïa, li va dir, després d'haver begut cinc o sis copes:
- Només dependrà de vos, senyor marquès, que sigueu el meu gendre.
El marquès, fent grans reverències, va acceptar l'honor que li feu el
Rei; i aquell mateix dia es va casar amb la princesa. El gat es va convertir
en gran senyor i ja no va córrer més darrera les rates si no per divertir-se.
2.- EL SOLDADET DE PLOM
Hi havia una vegada un
joguinaire que va fabricar un exèrcit de soldats de plom, molt drets i
elegants. Cadascun portava un fusell a l'espatlla, una jaqueta vermella,
pantalons blaus i un barret negre alt amb una insígnia daurada al front. Al
joguinaire no tenia prou plom per a fer l'últim soldadet i el va haver de
deixar sense una cama.
Ben aviat, els soldadets es
trobaven a la vitrina d'una botiga de joguines. Un senyor els va comprar per
regalar-los al seu fill com a regal d'aniversari. Quan el nen va obrir la
caixa, en presència els seus germans, el soldadet sense cama li va cridar molt
l'atenció.
El soldadet es va trobar de
sobte davant d'un castell de cartró amb cignes flotant al seu voltant, en un
llac fet de miralls.
Davant de l'entrada hi havia una
bonica ballarina de paper. Portava una faldilla rosada de tul i una banda blava
sobre la que brillava un lluentor. La ballarina tenia els braços alçats i una
cama aixecada cap enrere, de tal forma que no se l'arribava a veure. Era molt bonica!
"És la noia ideal per a
mi", va pensar el soldadet de plom, convençut de que a la ballarina li
faltava una cama com a ell. Aquella nit, quan ja tots a casa se n'havien anat a
dormir, els joguets van començar a divertir-se. El trencanous feia cabrioles
mentre la resta de joguets ballaven i corrien per tot arreu.
Els únics joguets que no es
movien eren el soldadet de plom i la bonica ballarina de paper. Immòbils, es
miraven l'un a l'altre. De sobte, varen tocar les dotze de la nit. La tapa de
la caixa de sorpreses es va obrir i d'ella en va sortir un follet d'expressió
malvada.
- Tu què mires, soldat? - va
cridar. El soldadet va seguir amb la mirada fixa endavant.
- D'acord. Doncs ja veuràs el
que et passarà demà - va anunciar el follet.
Separador
A l'endemà, el nen va jugar una
estona amb el seu soldadet de plom i després el va posar a la vora de la
finestra, que estava oberta. Potser fou el vent, o potser fou el follet dolent,
el cert és que el soldadet de plom va caure al carrer.
El nen va córrer cap a la
finestra, però des del tercer pis no s'arribava a veure res.
- Puc baixar a buscar el meu
soldadet? - va preguntar el nen a la criada. Però ella s'hi va negar, ja que
estava plovent a bots i barrals. La criada va tancar la finestra i el nen va
haver de resignar-se a perdre la seva joguina.
A fora, uns nens del carrer
jugaven sota la pluja. Van ser ells els que van trobar el soldadet de plom boca
terrosa, amb el fusell clavat entre les llambordes.
- Fem-li un vaixell de paper! -
va cridar un dels nens. Plovia tant fort que s'havia format un petit riu per
les vores dels carrers. El nois van fer un vaixell amb un diari vell, hi van
posar el soldadet i el van fer navegar.
Separador
El soldadet es mantenia rígid
mentre el vaixell de paper es deixava endur pel corrent. Aviat es va ficar en
una claveguera i per allà va seguir navegant.
"On aniré a parar?" va
pensar el soldadet. "El culpable de tot això es el follet dolent. Es clar
que no m'importaria si estigués amb mi la bonica ballarina."
En aquest moment, va aparèixer
una rata enorme.
- Atura't! - va cridar amb veu
estrident - Paga'm el peatge.
Però el soldadet de plom no
podia fer res per aturar-se. El vaixell de paper va seguir navegant per la
claveguera fins que va arribar al canal. Però ja estava tant mullat que no
podia seguir surant i va començar a naufragar. Al final, el paper es va desfer
completament i el rígid soldadet de plom es va enfonsar a l'aigua. Just abans
d'arribar al fons, un peix gran se'l va empassar.
- Que fosc que està aquí a dins!
- va dir el soldadet de plom - Molt més fosc que a la caixa de joguines.
El peix, amb el soldadet a
L'estómac, va nedar per tot el canal fins arribar al mar. El soldadet de plom
trobava a faltar l'habitació dels nens, les joguines, el castell de cartró i
sobretot a la seva bonica ballarina.
"Crec que no els tornaré a
veure mai més", va sospirar amb tristesa. El soldadet de plom no tenia ni
la menor idea d'on era. D'altra banda, la sort va voler que uns pescadors
passessin per allà i atrapessin el peix amb la seva xarxa.
Separador
El vaixell de pesca va tornar a
la ciutat amb el seu carregament. Al cap de poc, el peix fresc ja era al
mercat; just on feia les compres la criada de la casa del nen. Després de mirar
la selecció de peixos, es va decidir pel més gros: el que tenia el soldadet de
plom a dins.
La criada va tornar a casa i li
va entregar el peix a la cuinera.
- Quin peix més bo! - va
exclamar la cuinera quan el va veure.
Al moment, va agafar el ganivet
i va començar a preparar el peix per a fer-lo al forn.
- Aquí hi ha alguna cosa dura -
va murmurar. Després, plena de sorpresa, va treure el soldadet de plom.
La criada el va reconèixer
immediatament.
- És el soldadet que se li va
caure al nen per la finestra! - va exclamar.
El nen es va alegrar moltíssim
quan va saber que el seu soldadet de plom havia aparegut. El soldadet, per la
seva banda, estava una mica atordit. Havia passat tant de temps a la foscor!.
Finalment, va adonar-se'n que estava de nou a casa. A la taula va veure els
mateixos joguets de sempre, i també el castell amb el llac de miralls. Enfront
estava la ballarina, recolzada en una cama. Hagués plorat d'emoció si hagués
tingut llàgrimes, però es va limitar a mirar-la. Ella el mirava també.
De sobte, el germà del nen va
agafar el soldadet de plom dient:
- Aquest soldat no serveix per
res. Només té una cama. A més, fa pudor a peix.
Tots van veure aterrits com el
noi llençava el soldadet de plom al foc de la xemeneia. El soldadet va caure de
peu al bell mig de les flames. Els colors del seu uniforme desapareixien a
mesura que es desfeia. De sobte, una ràfega de vent va arrencar la ballarina de
l'entrada del castell i la va portar com un ocell de paper fins al foc, al
costat del soldadet de plom. Una flamarada la va consumir en un segon.
L'endemà, la criada va anar a netejar la xemeneia. En mig de les cendres
va trobar un tros de plom en forma de cor. Al costat, negre com el carbó,
estava el lluentor de la ballarina.
Ar� 5 > S `n 83Y
enyor marquès de Carabàs, van contestar els camperols, i el
Rei novament es va alegrar amb el marquès.
El gat, que anava davant del carruatge, deia sempre el mateix a tots
quants trobava, i el Rei estava molt admirat amb
les riqueses del senyor marquès
de Carabàs.
El mestre gat va arribar finalment a un bonic castell, l'amo del qual
era un ogre, el més Ric que mai s'hagués vist,
doncs totes les terres per on havien passat depenien d'aquest castell.
El gat va tenir la precaució d'informar-se sobre de qui era aquest ogre
i del que sabia fer, va demanar parlar amb
ell, dient que no havia volgut passar tant a la vora del seu
castell sense tenir l'honor de fer-li la reverència. L'ogre el va
rebre de la forma més cortès que
pot fer un ogre i el va invitar a descansar.
M'han assegurat, va dir el gat, que vos teniu el do de convertir-vos en
qualsevol classe d'animal, que podríeu,
per exemple, transformar-vos en
lleó o en elefant.
- És cert, va respondre l'ogre bruscament, i per demostrar-vos-ho,
veureu com em converteixo en lleó.
El gat es va espantar tant al veure un lleó davant seu que en un sospir
va pujar a les canaletes, no sense risc a causa de
les botes que de res servien per
caminar per les teules.
Una estona després, veient que l'ogre havia recuperat la seva forma
primitiva, el gat va baixar i va confessar que havia
tingut molt por.
-A més m'han assegurat, va dir el gat, però no puc creure-ho, que vos
també teniu el poder d'adquirir la forma del
més petit animalet, per exemple, que podeu convertir-vos en un ratolí,
en una rata; us confesso que això em sembla
impossible.
impossible? - va respondre l'ogre - i al mateix moment que va dir això
es va transformar en una rata que es va
posar a córrer pel pis.
Amb prou feines la va veure, el gat es va llançar sobre ella i se la va
menjar.
Mentrestant, el Rei que al passar va veure el bonic castell de l'ogre,
va voler entrar. El gat, al sentir el soroll del
carruatge que atravessava el
pont llevadís va córrer davant i li va dir al rei:
- Vostra Majestat sigui benvinguda al castell del senyor marquès de
Carabàs.
Com , senyor marquès, va exclamar el Rei, aquest castell també us
pertany! No hi ha res més bonic que aquest
pati, i tots aquests edificis
que el rodegen, vegem l'interior, per favor.
El marquès va oferir la mà a la jove princesa i, seguint el Rei que
anava primer, van entrar en una gran sala on van
trobar un magnífic dinar que l'ogre havia fet reparar pels seus amics
que vindrien a veure'l aquell mateix dia, els quals no havíen gosat entrar ,
sabent que el Rei estava allà.
El Rei, encantat amb les bones qualitats del senyor marquès de Carabàs,
al igual que la seva filla, que ja estava
bojament enamorada, veient els
valuosos bens que posseïa, li va dir, després d'haver begut cinc o sis copes:
- Només dependrà de vos, senyor marquès, que sigueu el meu gendre.
El marquès, fent grans reverències, va acceptar l'honor que li feu el
Rei; i aquell mateix dia es va casar amb la
princesa. El gat es va convertir
en gran senyor i
ja no va córrer més darrera les rates si no per divertir-se.
3.- LES SET CABRETES I EL LLOP
Hi havia una vegada una mare
cabreta que tenia set cabretes, i sempre que se n'anava a pasturar els deia:
"La mare se'n va a
pasturar, mireu que hi ha un llop que és molt llest i si no espavileu us
agafarà, tanqueu la porta amb pany i clau, i quan vingui la mare us cantarà:
Obriu! Obriu cabretes,
que vinc de pasturar
amb les mamelles plenes
per donar-vos de mamar!
que vinc de pasturar
amb les mamelles plenes
per donar-vos de mamar!
i així sabreu que sóc jo"
Però, un dia, el llop va sentir
el que deia la mare i va pensar fer-se passar per ella per a menjar-se les
cabretes. El llop es va dirigir a la casa de les cabretes, va picar la porta i
quan elles varen preguntar qui era va començar a cantar la cançó.
I de seguida les cabretes van
començar a cridar:
"Ja ve la mare! ja ve la
mare!" - Però la més petita va protestar:
"Espereu-vos! no correu
tant! anem a veure ... Ensenya'ns la poteta per sota la porta" - El llop
la va ensenyar i la més petita es va adonar que no era la de la seva mare!, i
va dir -"Tu no ets la meva mare! Ets el llop! que la meva mare té les
potetes blanquetes!" - i el llop, tot enfadat, se'n va anar al molí i, amb
farina es va blanquejar les potes.
I va tornar a casa de les
cabretes, tot cantant -"Obriu, Obriu ... " - I les cabretes en sentir
la cançó digueren:
"Ja ve la mare! però ara
que ens ensenyi la poteta per sota de la porta!" - el llop la va ensenyar,
però com que la duia enfarinada, les cabretes van començar a cridar:
"Sí que és la mare! sí que
és la mare!" - Però la més petita va dir:
"No, no! espereu-vos! a
veure si ens diu alguna cosa" - i com que el llop té la veu ronca, la més
petita el va descobrir!
"Tu no ets la meva mare!
que ets el llop! que la meva mare té la veu fina!" - i el llop, tot
enfadat, va dir - "No patiu! Ja us agafaré ja!"
El llop se'n va anar a una
posada i es va afinar la veu menjant molt ous, i quan ja la tenia prou fina, va
tornar cap a casa de les cabretes tot cantant
"Obriu, obriu cabretes,
..."
I en sentir la cançó les
cabretes van dir:
"Ja ve la mare! ja ve la
mare! però que ensenyi la poteta per sota la porta i que digui alguna
cosa". I el llop va ensenyar la poteta que encara duia enfarinada i va
parlar amb la veu molt fina i les cabretes van pensar que era la seva mare,
obrint la porta, i el llop va entrar i es va menjar les cabretes una darrera l'altre,
però la més petita es va amagar darrera el rellotge. I com que el llop no la va
trobar, se'n va anar.
Quan va tornar la mare cabreta
va cantar:
"Obriu, obriu cabretes ...
" - I va entrar la mare a casa, que en veure tot potes enlaire va exclamar
- "Ai! que els haurà passat a les meves cabretes!"
- I la més petita va sortir del
seu amagatall, tot cridant - "Mare! Mare! jo estic aquí! jo estic
aquí!"
- I la mare, en veure-la, li va
preguntar - "Què ha passat?" - i la cabreta més petita li va
respondre
- "Que el llop ens ha
enganyat i s'ha menjat a les meves germanetes!"
- Però la seva mare li va dir -
"No t'amoïnis, agafa la cistella i el cosidor, que el llop sempre es posa
allà a la vora del riu, a l'ombra d'un pi a fer la migdiada"
I anant cap el riu la cabreta
petita va arreplegar pedres, i pedres, i més pedres, i va omplir la cistella.
En arribar, la mare cabreta va agafar les tisores i li va tallar la panxa de
dalt a baix. Va fer sortir totes les cabretes i li van omplir la panxa de
pedres. El van tornar a cosir i el van deixar dormint.
Quan el llop es va despertar, va
dir:
- "Quina set que tinc,
sembla com si hagués menjat pedres!" - i es va abocar per beure aigua del
riu , i va caure-hi a dins i es va ofegar!
I vet aquí un gos, vet aquí un
gat, aquest conte, s'ha acabat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada