CONTES AV4

EL GEGANT DE GUIX

EL GEGANT DE GUIX

Hi havia una vegada un nen i una nena que caminaven pel bosc.

De sobte, van veure una casa a dalt d'una muntanya.

Després de pujar la muntanya, la nena i el nen van picar la porta: “toc, toc,

toc””.

– Hola! Sóc el gegant i us menjaré als dos... nyam, nyam, nyam...”

El nen i la nena, espantats, van començar a córrer muntanya avall.

Van trobar una senyora velleta que els va donar un esborrador màgic, amb

ell podrien esborrar la cara del gegant de guix.

– “Hola nen, hola nena, ja torneu a ser aquí?” va dir el gegant.

“Us menjaré als dos... ja, ja, ja”

El l nen va agafar l'esborrador màgic i... zim, zam, zim, zam... va

esborrar el nas del gegant.

Després la nena també va agafar l'esborrador màgic i … zim, zam, zim,

zam... va esborrar la boca del gegant.

I ara el nen, amb l'esboffarod, era el que... zim, zam, zim, zam...

esborrava les orelles del gegant.

Després, la nena un altre cop amb l'esborrador... zim, zam, zim, zam...

esborrava els cabells del gegant.

Per acabar, el nen i la nena vn esborrar amb l'esborrador els ulls del

gegant... zim, zam.

Així, el gegant de guix va començar a pujar... amunt, amunt, amunt...

com si fos un globus.

I el nen i la nena deien “adéu, adéu... lleig, dolent... que ja no faràs més

por a la gent...”.

LA BRUIXA COLORAINA

Vet aquí que una vegada hi havia un país on tot era negre i gris: el cel, la
muntanya, l'herba, el sol i la rosella.
I tots estaven tristos, molt tristos... fins que un dia va passar per allà una
bruixa que es deia... Bruixa Coloraina, perquè era la bruixa del color.
Portava una bosseta plena de sorra, però no era una sorra normal, era
màgica: els granets eren de tots els colors. N'hi havia de grocs, vermells,
marrons, verds i blaus.

En veure aquest país, la bruixa va dir: -Oh, que trist! On és el color? I tots li
van explicar: - És el país del negre i del gris. Això és molt trist.
Llavors el cel va dir: -Bruixa Coloraina dóna'm el color, que vull ser feliç.
I la bruixa, traient sorra de la bosseta va dir: -D'acord! Cua de gos, pell de
dragó, Paf! Té, el color! Ja ets blau!

Llavors la munytanya va dir: - Bruixa Coloraina dóna'm el color, que vull ser
feliç.
I la bruixa, traient sorra de la bosseta va idr: -D'acord! Cua de gos, pell de
dragó, paf! Té, el color! Ja ets marró!

Llavors l'herba va dir: -Bruixa Coloraina dóna'm el color, que vul lser feliç.
I la bruixa, raient sorra de la bosseta va idr: -D'acord! Cua de gos, pell de
dragó, paf! Té, el color! Ja ets verda!

Llavors el sol va dir: -Bruixa Coloraina dóna'm el color, que vull ser feliç.
I la bruixa, traient sorra de la bosseta va dir: -D'acord! Cua de gos, pell de
dragó, paf! Té, el color! Ja ets groc!

Llavors la rossella va dir: - Bruixa Coloraina dóna'm el color, que vull ser feliç.
I la bruixa, traient sorra de la bosseta va dir: -D'acord! Cua de gos, pell de
dragó, paf! Té, el color! Ja ets vermella!

I que n'estaven de contents! Aquell país del negre i del gris es va convertir en
el país dels colors.
La Bruixa Coloraina, que ja feia tard per anar a voltar món, es va acomiadar
dels seus nous amics i es va adonar que mai més estarien tristos. Gràcies a
la seva màgia serien feliços per sempre més.


EN TABALET

Vet aquí que una vegada, en un bosc no gaire lluny d'aquí, hi vivia una conill
de pèl blanc que es deia Tabalet.
Un dia la seva mare, la marieta cua-curta, va anar a buscar pastanagues i va
dir al seu fill:
– Tabalet, fill, t'he de deixar sol i no vull que surtis del cau!
I el Tabalet li va respondre:
– No mare, no sortiré del cau!
La mare se'n va anar i va fer un petó al seu conillet.
– Adéu, Tabalet!
– Adéu, mare!

Al cap duna estona va arribar un ratolí que no va sentir cap soroll. El ratolí es
va decir a cantar:
– Tabalet vine aquí, surt a fora, surt a fora. Tabalet vine a quí, surt a fora
a jugar amb mi!
– Hola, ratolí!
– Rac, rac. Hola Tabalet! Surt, surt a jugar amb mi!
Però el Tabalet li va contestar:
– No! Que la mare no vol que surti.

Poc després va arribar la granota que no va sentir cap soroll. La granota es
va decidir a cantar:
– Tabalet vine aquí, surt a fora, surt a fora. Tabalet vine a quí, surt a fora
a jugar amb mi!
– Hola granota!
– Croac, croac. Hola Tabalet! Surt, surt a jugar amb mi.
Però el Tabalet li va contestar:
– No! Que la mare no vol que surti.

Va passar un temps i va arribar l'esquirol, que tampoc va sentir cap soroll.
L'esquirol tambés va decidir a cantar:
– Tabalet vine aquí, surt a fora, surt a fora. Tabalet vine a quí, surt a fora
a jugar amb mi!
– Hola esquirol!
– Nyic, nyic. Hola Tabalet! Surt, surt a jugar amb mi.
Però el Tabalet li va contestar:
– No! Que la mare no vol que surti.

Però al cap d'una estona el Tabalet va sentir un soroll molt estrany: !zzt, zzt”.
El Tabalet va aixecar les orelles i va escoltar aquell soroll que cada cop era
més fort: “zzt, zzt”.
El Tabalet volia saber què era aquest soroll i va sortir del cau, oblidant les
paraules de la seva mare.
De sobte, una serp gran, verda i amb la boca molt oberta se'l volia menjar
d'una mossegada: “zzt, zzt”.
El conillet, tremolant de por i molt arrupit va cridar:
– Mare, mare, vine!

Quan la serp era a punt de menjar-se'l, va arribar la mare i va fer una
quixalada a la serp: “nyac!”
La serp va marxar esfereïda i la marieta cua-curta va abraçar el seu fillet.
Ara que la mare ja era al cau, el Tabalet va poder sortir a jugar amb tots els
seus amics sense pors ni perills.




EL LLEÓ I EL RATOLÍ

Un dia, dos ratolins estaven jugant alegrement en un
descampat. En aquell mateix descampat, a l'ombra d'un
arbre, hi havia un lleó intentant fer la migdiada, però els
ratolins eren tant escandalosos que no s'aconseguia dormir.
Però en un dels seus jocs, els ratolins van passar per sobre
del lleó. El lleó, enfadat ja per no poder dormir, es va
enfadar encara més per aquella manca de respecte que li
mostraven els ratolins.
I aixecant-se de cop! va aconseguir acorralar-ne un mentre
l'altre fugia espaordit. El lleó va agafar al ratolí que havia
acorralat i, per sorpresa seva, el ratolí li va parlar:
- Lleó, si em perdones la vida, et serviré sempre que
necessitis la meva ajuda.
El lleó primer es va quedar perplex, però ràpidament va
esclatar a riure!
- Tu! un petit i minúscul ratolí oferint-me ajuda a mi! el rei
de la selva! ... Au! ves ves!
I de tanta gràcia que el va fer, el va deixar anar.
Al cap d'un temps, el mateix lleó anava despistat per la
selva quan va caure en un parat posat per un caçador. Va
quedar penjat en un arbre en una xarxa i, per molt que ho


intentava no podia escapar i cada vegada rugia més fort de
ràbia, tant, que tota la selva tremolava.
El ratolí va sentir els rugits i ràpidament va acudir on era el
lleó per a complir la seva promesa. Però el rei de la selva
seguia desconfiant d'un petit ratolí. Però el ratolí, sense
dubtar, es va enfilar fins on era el lleó i va començar a
rosegar la xarxa. I va rosegar i rosegar fins que la xarxa es
va trencar i va alliberar al lleó.
I el lleó va donar les gràcies al ratolí, que a més estava
molt satisfet per haver-li estat útil.