SEGONA VEU

Un dels dubtes que se'ns genera quan hem de fer una segona veu a la melodia que ja tenim és com fer-ho: tot i que no hi ha fórmules màgiques us deixo alguns consells:

   * la primera possibilitat és escriure una melodia una 3ª major per sota, amb el mateix ritme (si la melodia és Mi- Fa- Sol, la segona veu podria fer Do-Re-Mi).

   * Igual que la 3ª descendent funciona molt bé, perquè és un so consonant, la 6ª també crea un so perfecte (recordeu que si invertim una tercera (do-mi) se'ns converteix en una sisena (mi-do).

   * I, per contra, les 2ª, 4ª i 7ª són dissonants. D'entrada cal evitar-les i només fer-les servir quan volguem generar un so estrident, tens i punyent.

   * I la 5ª i la 8ª pensareu? Què, a quin grup van? A les consonàncies o a les dissonàncies? Doncs ni a un lloc ni a l'altre.  La 5ª es diu que és un so buit, perquè aporta molt poca informació musical. I la 8ª és un unisò (do-do), per tant, gairebé no crea cap interval, només repeteix un so. Són soses? Sí, seria una manera de dir-ho. O sigui, estalvieu-les.

Bona feina!

Ah! i torna a ploure i sembla que no pararà fins diumenge!

RECORDATORI...

Bona nit a tothom!

Us volia recordar quatre coses útils de cara a la feina:

1. Penseu que heu de fer una melodia amb principi i final. És bo tenir present en quina tonalitat us moveu.

2. Les melodies poden ser més llargues o més curtes. Però no voldrà dir que siguin millors ni pitjors.

3. Cal tenir present que primer s'ha de tocar, provar i tornar a tocar fins que trobem una música que ens sembli correcta. Només després ho passarem al full.

4. La música ens marca el ritme i la pulsació. Estiguem pendents de les caigudes fortes i dèbils quan ho escrivim: mana la melodia, no el paper.

I de moment això és tot.

Bona feina!

(Fa uns anys alguns arribaveu així a l'escola...!)

SEGONA SETMANA

Bon dia!
algunes classes ja heu començat a portar les primeres melodies referents a personatges i emocions.
Atenció els que us heu despistat una mica: poseu-vos al dia!

Recordeu que per la propera classe, un cop ja hem revisat el primer treball, ara us toca fer:
- a partir de la melodia que ja teniu, pensar una segona veu per a un altre instrument. 

Mireu quins són els instruments que tenim a l'aula (no podem pensar per flauta si no hi ha cap flautista, vull dir...) i mireu bé que sigui un instrument que encaixi amb el vostre.

Així, poden sortir combinacions com : dues guitarres, dos violins, piano i violí, guitarra i oboè, violoncel i piano...

Au, doncs, una mica més de feina per anar fent gran el conte.
Bona feina!

Ah! recordeu que tradicionalment el dissabte és dia de bugada...

CONTES AV4

EL GEGANT DE GUIX

EL GEGANT DE GUIX

Hi havia una vegada un nen i una nena que caminaven pel bosc.

De sobte, van veure una casa a dalt d'una muntanya.

Després de pujar la muntanya, la nena i el nen van picar la porta: “toc, toc,

toc””.

– Hola! Sóc el gegant i us menjaré als dos... nyam, nyam, nyam...”

El nen i la nena, espantats, van començar a córrer muntanya avall.

Van trobar una senyora velleta que els va donar un esborrador màgic, amb

ell podrien esborrar la cara del gegant de guix.

– “Hola nen, hola nena, ja torneu a ser aquí?” va dir el gegant.

“Us menjaré als dos... ja, ja, ja”

El l nen va agafar l'esborrador màgic i... zim, zam, zim, zam... va

esborrar el nas del gegant.

Després la nena també va agafar l'esborrador màgic i … zim, zam, zim,

zam... va esborrar la boca del gegant.

I ara el nen, amb l'esboffarod, era el que... zim, zam, zim, zam...

esborrava les orelles del gegant.

Després, la nena un altre cop amb l'esborrador... zim, zam, zim, zam...

esborrava els cabells del gegant.

Per acabar, el nen i la nena vn esborrar amb l'esborrador els ulls del

gegant... zim, zam.

Així, el gegant de guix va començar a pujar... amunt, amunt, amunt...

com si fos un globus.

I el nen i la nena deien “adéu, adéu... lleig, dolent... que ja no faràs més

por a la gent...”.

LA BRUIXA COLORAINA

Vet aquí que una vegada hi havia un país on tot era negre i gris: el cel, la
muntanya, l'herba, el sol i la rosella.
I tots estaven tristos, molt tristos... fins que un dia va passar per allà una
bruixa que es deia... Bruixa Coloraina, perquè era la bruixa del color.
Portava una bosseta plena de sorra, però no era una sorra normal, era
màgica: els granets eren de tots els colors. N'hi havia de grocs, vermells,
marrons, verds i blaus.

En veure aquest país, la bruixa va dir: -Oh, que trist! On és el color? I tots li
van explicar: - És el país del negre i del gris. Això és molt trist.
Llavors el cel va dir: -Bruixa Coloraina dóna'm el color, que vull ser feliç.
I la bruixa, traient sorra de la bosseta va dir: -D'acord! Cua de gos, pell de
dragó, Paf! Té, el color! Ja ets blau!

Llavors la munytanya va dir: - Bruixa Coloraina dóna'm el color, que vull ser
feliç.
I la bruixa, traient sorra de la bosseta va idr: -D'acord! Cua de gos, pell de
dragó, paf! Té, el color! Ja ets marró!

Llavors l'herba va dir: -Bruixa Coloraina dóna'm el color, que vul lser feliç.
I la bruixa, raient sorra de la bosseta va idr: -D'acord! Cua de gos, pell de
dragó, paf! Té, el color! Ja ets verda!

Llavors el sol va dir: -Bruixa Coloraina dóna'm el color, que vull ser feliç.
I la bruixa, traient sorra de la bosseta va dir: -D'acord! Cua de gos, pell de
dragó, paf! Té, el color! Ja ets groc!

Llavors la rossella va dir: - Bruixa Coloraina dóna'm el color, que vull ser feliç.
I la bruixa, traient sorra de la bosseta va dir: -D'acord! Cua de gos, pell de
dragó, paf! Té, el color! Ja ets vermella!

I que n'estaven de contents! Aquell país del negre i del gris es va convertir en
el país dels colors.
La Bruixa Coloraina, que ja feia tard per anar a voltar món, es va acomiadar
dels seus nous amics i es va adonar que mai més estarien tristos. Gràcies a
la seva màgia serien feliços per sempre més.


EN TABALET

Vet aquí que una vegada, en un bosc no gaire lluny d'aquí, hi vivia una conill
de pèl blanc que es deia Tabalet.
Un dia la seva mare, la marieta cua-curta, va anar a buscar pastanagues i va
dir al seu fill:
– Tabalet, fill, t'he de deixar sol i no vull que surtis del cau!
I el Tabalet li va respondre:
– No mare, no sortiré del cau!
La mare se'n va anar i va fer un petó al seu conillet.
– Adéu, Tabalet!
– Adéu, mare!

Al cap duna estona va arribar un ratolí que no va sentir cap soroll. El ratolí es
va decir a cantar:
– Tabalet vine aquí, surt a fora, surt a fora. Tabalet vine a quí, surt a fora
a jugar amb mi!
– Hola, ratolí!
– Rac, rac. Hola Tabalet! Surt, surt a jugar amb mi!
Però el Tabalet li va contestar:
– No! Que la mare no vol que surti.

Poc després va arribar la granota que no va sentir cap soroll. La granota es
va decidir a cantar:
– Tabalet vine aquí, surt a fora, surt a fora. Tabalet vine a quí, surt a fora
a jugar amb mi!
– Hola granota!
– Croac, croac. Hola Tabalet! Surt, surt a jugar amb mi.
Però el Tabalet li va contestar:
– No! Que la mare no vol que surti.

Va passar un temps i va arribar l'esquirol, que tampoc va sentir cap soroll.
L'esquirol tambés va decidir a cantar:
– Tabalet vine aquí, surt a fora, surt a fora. Tabalet vine a quí, surt a fora
a jugar amb mi!
– Hola esquirol!
– Nyic, nyic. Hola Tabalet! Surt, surt a jugar amb mi.
Però el Tabalet li va contestar:
– No! Que la mare no vol que surti.

Però al cap d'una estona el Tabalet va sentir un soroll molt estrany: !zzt, zzt”.
El Tabalet va aixecar les orelles i va escoltar aquell soroll que cada cop era
més fort: “zzt, zzt”.
El Tabalet volia saber què era aquest soroll i va sortir del cau, oblidant les
paraules de la seva mare.
De sobte, una serp gran, verda i amb la boca molt oberta se'l volia menjar
d'una mossegada: “zzt, zzt”.
El conillet, tremolant de por i molt arrupit va cridar:
– Mare, mare, vine!

Quan la serp era a punt de menjar-se'l, va arribar la mare i va fer una
quixalada a la serp: “nyac!”
La serp va marxar esfereïda i la marieta cua-curta va abraçar el seu fillet.
Ara que la mare ja era al cau, el Tabalet va poder sortir a jugar amb tots els
seus amics sense pors ni perills.




EL LLEÓ I EL RATOLÍ

Un dia, dos ratolins estaven jugant alegrement en un
descampat. En aquell mateix descampat, a l'ombra d'un
arbre, hi havia un lleó intentant fer la migdiada, però els
ratolins eren tant escandalosos que no s'aconseguia dormir.
Però en un dels seus jocs, els ratolins van passar per sobre
del lleó. El lleó, enfadat ja per no poder dormir, es va
enfadar encara més per aquella manca de respecte que li
mostraven els ratolins.
I aixecant-se de cop! va aconseguir acorralar-ne un mentre
l'altre fugia espaordit. El lleó va agafar al ratolí que havia
acorralat i, per sorpresa seva, el ratolí li va parlar:
- Lleó, si em perdones la vida, et serviré sempre que
necessitis la meva ajuda.
El lleó primer es va quedar perplex, però ràpidament va
esclatar a riure!
- Tu! un petit i minúscul ratolí oferint-me ajuda a mi! el rei
de la selva! ... Au! ves ves!
I de tanta gràcia que el va fer, el va deixar anar.
Al cap d'un temps, el mateix lleó anava despistat per la
selva quan va caure en un parat posat per un caçador. Va
quedar penjat en un arbre en una xarxa i, per molt que ho


intentava no podia escapar i cada vegada rugia més fort de
ràbia, tant, que tota la selva tremolava.
El ratolí va sentir els rugits i ràpidament va acudir on era el
lleó per a complir la seva promesa. Però el rei de la selva
seguia desconfiant d'un petit ratolí. Però el ratolí, sense
dubtar, es va enfilar fins on era el lleó i va començar a
rosegar la xarxa. I va rosegar i rosegar fins que la xarxa es
va trencar i va alliberar al lleó.
I el lleó va donar les gràcies al ratolí, que a més estava
molt satisfet per haver-li estat útil.

PRIMERA SETMANA DE TREBALL

Bé, ara ja tots teniu els contes corresponents i també el grups amb qui haureu d'anar treballant.
Recordeu que per aquesta primera setmana heu de fer:
- la música que dibuixi un personatge del conte.
- la música que dibuixi una emoció del conte.

Han de ser dues obres diferents de curta durada.
Recordeu que a la propera classe heu de portar l'obra preparada per tocar i, evidentment!, l'instrument.

Bona feina!
Ah! sembla que demà plourà. Penseu-hi...

CONTES AV1/A

I, finalment, els contes de primer del grup de dimarts. Són aquests:

LA GALLINA DELS OUS D'OR

Hi havia una vegada un granger que tenia una gallina molt especial. En comptes de posar ous normals, amb la seva clara i el seu rovell, posava ous d'or pur.

I cada matí anava el granger a veure si la seva gallina predilecta havia posat un ou d'or, i cada matí l'hi trobava allà.

El granger, llavors, tornava a casa i es disposava a sortir per vendre l'ou d'or. I a les nits, se les passava sense dormir comptat la fortuna que poc a poc, li anava donant la gallina. I en una d'aquelles nits es va preguntar com s'ho deuria fer la gallina per pondre ous d'or.

I després de descartar moltes idees, va quedar convençut que la gallina tenia dintre seu, potser, una màquina que li permetia fer els ous d'or. I pensant això, va començar a rumiar que, si li extreia la màquina, ell podria fer ous a la seva conveniència i fer-se encara més ric i milionari, i de forma més ràpida!

Aquesta idea el va anar absorbint. Cada dia era més cobejós i volia més ous, més or. Es va anar obsessionant, fins que, un dia, va anar al galliner disposat a recuperar la màquina que feia ous d'or que tenia la gallina dintre seu.

I sense cap mena de remordiment, cec de la cobdícia, va matar a la gallina dels ous d'or. Va córrer cap a casa veient els sumptuosos palaus en els que viuria, i la va desplomar. I en obrir-la, quina va ser la seva sorpresa al comprovar que la gallina dels ous d'or no tenia cap màquina, si no que era exactament com qualsevol altra gallina.

Com feia els ous d'or? això encara és un misteri, però el cert és que per culpa de la seva cobdícia es va quedar sense la gallina dels ous d'or.

LA SIRENETA

Al el fons del mar hi havia un castell. Allà hi vivia un rei que tenia sis filles, totes elles sirenes de gran bellesa. La més bella de totes era la petita; la seva pell era tan suau i delicada com un pètal de rosa, els seus ulls eren blaus com el mar.

Com totes les sirenes, no tenia cames; el seu cos acabava en una gran cua de peix. Posseïa la més bella veu que mai s'havia sentit.

Tots els dies les sirenes jugaven en les grans habitacions del palau. Quan les finestres estaven obertes, els peixos entraven i sortien lliurement. Eren tan mansos que nedaven fins on estaven elles, menjaven de les seves pròpies mans i es deixaven acariciar i fer pessigolles.

Res els agradava més a les sirenes que escoltar les històries que els explicava la seva àvia sobre el món que existia més enllà del mar. Demanaven que els parlés sobre arbres, ocells, ciutats i persones que feien servir cames per a caminar.

-Quan cadascuna de vostès compleixi 15 anys -deia l'àvia-, podrà nadar fins a la superfície del mar i, reclinada sobre alguna roca, veure els vaixells que passen.

Per fi va arribar el dia en què la sireneta va complir els seus 15 anys, va saludar a tots i va nedar amb lleugeresa ascendint fins a la superfície.

Quan va alçar el cap sobre l'aigua, el sol estava ponent-se, els núvols es veien de color rosa, el mar estava calmat i començava a brillar el sol.

Es va quedar enlluernada mirant les aus que passaven i les estrelles que anaven apareixent. Va gaudir amb la brisa que fregava el seu rostre i acariciava el seu pèl.

A la llunyania, va veure una nau. Nedant es va acostar a ella, es va asseure sobre una roca i va observar atenta als mariners que anaven i venien alçant les veles.

-Què forts i virils són!- pensava la sireneta. Se sentia feliç. Però més es va emocionar encara quan va aparèixer a coberta un elegant i jove príncep.

S'havia fet molt tard ja, però no podia apartar els seus ulls del vaixell ni del bell príncep.

De sobte el cel es va cobrir de núvols, el vent va bufar cada vegada més fort, els trons van esclatar en estrèpit i el mar va provocar immenses onades que van sacsejar violentament el vaixell fins a fer-lo enfonsar.

La sireneta va nedar precipitadament per a salvar el príncep. Va sostenir el seu cap sobre les onades, deixant que el corrent els portés fins a la costa.

Arrossegant-se va poder dipositar-lo sobre la sorra de la platja. El va acariciar i el va besar amb molta tendresa. Es va quedar al seu costat cuidant-lo, cantant per a ell les més belles cançons durant tota la nit. Quan va sortir el sol, va veure que el príncep despertava. Llavors, va tornar al fons del mar. Va tornar al seu món aquàtic amb el cor enamorat d'un príncep terrestre.

Va explicar a la seva àvia el que succeït. Ara només desitjo -li va dir- tornar al món exterior per a poder-lo veure. L'estimo. Desitjo viure amb ell en la terra!

-Però què dius, noieta? -la va interrompre l'àvia molt irritada- La teva vida, el teu món, som nosaltres. Ni se t'acudeixi aquesta tonteria!.

La sireneta, llavors, va decidir anar a veure a la bruixa del mar. Tot i la repugnància que li produïa, sabia que només ella la podria ajudar. Va nedar cap a les profunditats passant per aigües arremolinades, va creuar per entre les pedres i algues enroscades com verds serps, i finalment va trobar el cau de la bruixa, rodejada de peixos amb ulls punxants, taurons i serps. Allà la bruixa li va donar un beuratge que li permetria canviar la seva cua per unes cames, per poder sortir a la superfície.

La sireneta va prendre el beuratge i va nedar fins a la superfície. Mentre pujava va sentir un horrible dolor a la seva cua de peix. Quan va arribar a la costa tenia dues boniques cames. Va voler cantar de felicitat, però la bruixa li havia robat, de passada, la seva bella veu. Es va reclinar a la sorra recordant al seu estimat i es va adormir. Quan va despertar, al seu costat estava el seu príncep, més bell i radiant que mai.

-Gràcies! -va exclamar ell- M'has salvat la vida, he vingut a aquesta platja tots els dies a buscar-te. I avui, a la fi, he tingut la sort de trobar-te! Ella el va mirar amb els ulls molt oberts i li va somriure. -Però, qui ets?- va preguntar el príncep, afligit. La sireneta va negar amb el cap. El príncep llavors la va agafar de la mà i la va portar al palau.

-Et diré Aurora- li va dir. La sireneta va conèixer balls, va realitzar passejos per les muntanyes i va cavalcar pels prats.

'Aurora -la va cridar un dia el príncep- et presente a Úrsula, princesa d'un país llunyà. Es quedarà amb nosaltres de visita. La sireneta, mentre saludava a Úrsula, va advertir quelcom estrany en els seus ulls. Un brillantor de maldat es reflectia en ells.

Transcorrien els dies i el príncep s'acostava més i més a Úrsula, deixant sola al pobre sireneta, que no deixava de pensar on havia vist aquells ulls.

Una nit, durant una festa a palau, Úrsula va cantar amb una veu bella. La sireneta va reconèixer llavors la seva pròpia veu, que la bruixa li havia robat el dia que va transformar la seva cua de peix en cames de dona. El príncep va quedar meravellat davant d'aquella veu, càlida, clara i tendra. Llavors va proposar a Úrsula que es casés amb ell.

La cerimònia s'anava a realitzar a alta mar. La nit de la boda, la sireneta estava molt bella, però més trista que mai. Mirant el mar, va desitjar estar al costat de la seva família. Va ser llavors que van sorgir des de l'aigua les seves germanes grans. Quina alegria va tenir al veure-les! La sireneta les va abraçar amb els ulls plens de llàgrimes. Les germanes li van dir: -Vam entregar a la bruixa les nostres joies perquè ens expliqués tota la veritat i poder-te trobar.

-Escolta amb atenció germaneta -va dir la més gran-. Hi ha una forma de trencar l'encanteri de la bruixa. Si beses el príncep aquest s'enamorarà novament de tu, tornaràs a tenir la teva veu i Úrsula tornarà a ser la bruixa dels mars.

La sireneta va somriure a les seVes germanes i va entrar al saló on tots, reunits, esperaven la cerimònia de la boda. Es va llançar als braços del príncep i va besar els seus llavis amb tot l'amor de la seva ànima. En aquell mateix moment es va trencar el malèfic embruixament. El vaixell es va sacsejar amb violència i Úrsula va perdre tots els seus falsos encants. Convertida una altra vegada en bruixa, es va llançar a l'aigua. I tots van escoltar dels llavis de la sireneta la veritat de la història.

-Com vaig poder fer-te tant de mal! va dir el príncep commogut, i va afegir dolçament: -Demano que em perdonis i acceptis, si és que encara m'estimes, que et protegeixi i et brindi el meu amor per a sempre. Desitges ser la meva esposa?

La sireneta el va mirar joiosa i va besar novament els seus llavis amb tota la tendresa que va TENIR per a ell des de la nit que el va conèixer. La festa es va realitzar en un vaixell de luxe. Va ser la boda més esplèndida que mai s'hagués veure.

Les sirenes van nedar fins a la superfície per a cantar a l'uníson. Els peixos van alçar el cap per sobre les onades fent brillar les seves escates daurades. Fins i tot el gran rei dels mars va pujar per a veure a la seva filla. La sireneta, havent ja recuperat la veu, va cantar amb les seves germanes, omplint de goig el cor del príncep.



RIQUET EL DEL PLOMALL

La fada de la nostra història estava molt ocupada aquell dia. Les reines de dos països veïns estaven apunt de ser mares per primer cop. I ella, com amiga de les dues reines, havia d'estar present, quan els nadons naixessin, per a beneir-los.

El primer a néixer va ser un príncep que era, pobre, molt lleig. Tenia un gran manyoc de cabells, motiu pel qual el van anomenar Riquet el del plomall.

- Quin nen més lleig! . va dir el rei a veure en Riquet.

- Sí, però quan creixi tindrà una gran virtut - va contestar la fada davant les paraules del rei.

- Una gran virtut? Quina virtut? - va preguntar la reina amb gran curiositat.

- Serà lleig només exteriorment, perquè interiorment serà el jove més savi i bondadós de qualsevol regne. I a més, aquella persona a qui estimi tindrà també aquests dots - va contestar la dolça fada mentre somreia al contemplar el nadó.

A l'altre regne, va néixer una nena molt bonica. Al veure-la, tothom es va quedar admirat de tanta bellesa.

- És una nena preciosa. És tant bonica! - va dir la reina amb molta tendresa.

- Serà l'orgull del nostre país. Tots els prínceps vindran a demanar-la en matrimoni - va comentar el rei, molt feliç per la seva princeseta.

- És cert, però tindrà un defecte - va dir la fada que acabava d'arribar del regne veí

- Un defecte? - va preguntar la reina preocupada.

- La nena serà molt agraciada per fora, però una mica maldestre i ingènua. Però, no us preocupeu, perquè no serà així sempre - va contestar la fada amb veu molt estranya.

Van passar els anys i Riquet, amb el seu típic tupè, es feia cada vegada més bondadós i savi. Però no era feliç. El seu aspecte era bastant lleig i per això cap donzella el mirava.

La princesa, el contrari, cada dia agradava més als joves per la seva bellesa, però tots se n'allunyaven quan obria la boca per dir alguna cosa.

Un dia, mentre la princesa passejava pel bosc es va trobar amb un noi bastant lleig. Era en Riquet. Després d'espantar-se una mica, se'n va adonar que era un noi amb un gran cor i intel·ligència. Riquet, només al veure-la, va sentir que s'enamorava de la princeseta. Com que es veien molts dies, es fer amics.

La princesa va aprendre moltes coses de Riquet i donava gust sentir-la parlar sobre qualsevol tema.

Amb el temps es deia que la princeseta no només era la més bella, si no que era prudent i sensata. Per això el castell es va omplir de pretendents de molt llocs que anaven a demanar-la en matrimoni. Però tots eren rebutjats per la princeseta.

Una dia va arribar al castell un jove fornit. Era no només molt savi, sinó que, a més, tenia un gran atractiu. I hi havia alguna cosa que el diferenciava: El seu gran plomall.

- Sóc el príncep Riquet, el del plomall, i desitjo contraure matrimoni amb la princesa més bella del món - va exclamar davant la cort del palau.

L'amor no només havia canviat a la princesa, si no també a en Riquet. Com acostuma a succeir davant les persones que es vulguin bé i s'estimin de veritat.

CONTES D'AV3

Continuo penjant més contes: aquest són els dels de tercer. Aquí els teniu.

L’ESPERIT DE L’ARBRE

Hi havia una vegada, una noia la mare de la qual havia mort i tenia una madrastra que era molt cruel amb ella.

Un dia en que la noia estava plorant al costat de la tomba de la seva mare, va veure que de terra sortia un brot que havia crescut fins a fer-se un arbret i aviat un gran arbre. El vent, que movia les seves fulles, li va xiuxiuejar a la noia i li va dir que la seva mare era a prop i que ella havia de menjar els fruits de l'arbre. La noia així ho va fer i va comprovar que els fruits eren gustosos i la feien sentir molt millor. A partir d'aleshores, tots els dies anava a la tomba de sa mare i menjava dels fruits de l'arbre que havia crescut sobre ella.

Però un dia, la seva madrastra la va veure i li va demanar al seu marit que talés l'arbre. El marit el va talar i la noia va plorar durant molt de temps al costat del seu tronc mutilat, fins que un dia, va sentir un sorollet i va veure alguna cosa que creixia de la tomba. Va créixer i créixer fins a convertir-se en una bonica carabassa. Tenia un gran forat del que queien gotes de suc. La noia va beure'n unes gotes i les va trobar molt bones, però de nou la seva madrastra se'n va assabentar aviat i, una nit fosca, va tallar la carbassa i la va llençar ben lluny. L'endemà, la noia va veure que la carbassa no hi era i va plorar i plorar fins que de sobte, va sentir el rumor d'un rierol que li deia "beu-me, beu-me". Ella va beure i va comprovar que era molt refrescant. Però un dia, la madrastra ho va veure i va demanar al marit que cobrís el rierol amb terra. Quan la noia va tornar a la tomba, va veure que no estava el rierol i ella va plorar i plorar.

Portava molt de temps plorant, quan un home jove va sortir del bosc. Va veure l'arbre mort i va pensar que era justament el que necessitava per a fabricar un nou arc i fletxes, ja que era caçador. Va parlar amb la noia, que li va dir que l'arbre havia crescut sobre la tomba de la seva mare. La noia li va agradar molt al caçador i després de parlar amb ella , va anar on era el seu pare per demanar-li permís per casar-se amb ella.

El pare va consentir però amb la condició que el caçador matés una dotzena de búfals per a la festa de la boda. El caçador mai havia matat més d'un búfal d'un sol cop, però aquesta vegada, agafant el seu nou arc i les seves noves fletxes, es va dirigir al bosc, i aviat va veure un grup de búfals que descansaven a l'ombra. Va posar una de les seves noves fletxes a l'arc, va disparar i un búfal va caure mort. I després un segon, un tercer i així fins a dotze. El caçador va tornar a dir-li al pare que enviés homes a dur la carn al poblat.

Es va fer una gran festa quan el caçador es va casar amb la noia que havia perdut la seva mare.




EL DIAMANT I LA GOTA DE ROSADA

Un bell diamant, que havia brillat en l'anell d'una princesa, jeia, perdut, en un prat entre margarides.

Un xic més amunt d'ell, una gota de rosada Tremolava tímidament, sospesa d'un bri d'herba. Dalt del cel, el sol del matí, brillava esplendorosament, i els seus raigs, posant-se en la pedra preciosa i en la fresca gota de ruixim, treien, d'ambdues, intenses fulguracions.

Embadalida, la gota de rosada, guaitava el diamant, no atrevint-se a dirigir-li la paraula, considerant-se massa humil per a tractar personatge de tan alt llinatge.

Heus ací que un escarabat, cobert d'una rica cuirassa amb reflexes d'or i maragdes, es passejava camp a través. Tan bell punt veié el diamant, comprengué que no era una pedra vulgar, car el seu esclat semblava que el feia palpitar de vida.

Se li acostà, i fent-li una gran reverència li digué:

- Senyor, permeteu a un humil habitant d'aquest prat, que us ofereixi l'homenatge de la seva alta consideració.

- Gràcies! - respongué el diamant amb eixutesa.

Alçant la testa, l'escarabat s'adonà aleshores de l'esclat que irradiava la gota de rosada; i assenyalant-la amb una de les seves antenes, amablement, afegí:

- Que bonica, i com brilla, la vostra germana! ...

El diamant esclafí una rialla de menyspreu i respongué:

- Germana, dieu? I ara! Quina ximpleria! Que no teniu ulls, per ventura? ... Germana meva aqueixa miserable gota de ruixim vulgar, ordinària, sense cap mèrit ni cap valor! ... Aneu, aneu, ja no havíeu d'ésser un escarabat ignorat i groller! Feu vostre camí i deixeu-me en pau!

- Però, senyor! ... em sembla que no n'hi ha per a tant cremar-se! La bellesa de la gota que damunt vostre resplendeix, a mi em sembla igual que la vostra!

- Bellesa, dieu? Resplendor? - exclamà el diamant amb indignació – On s'és vist? Deveu voler dir “imitació” ... i gràcies! I què és la imitació, sinó una cosa sense cap valor, ni cap durada? ... A mi, tots m'admiren, em recerquen, em desitgen i reverencien, perquè posseir-me és tenir bellesa i fortuna alhora ...

Parlant així, el diamant, irat, començà a espurnejar d’aquesta manera, que el pobre escarabat, tot enlluernat, va fer-se enrere, en tant que la pobreta gota de rosada, amb prou feines si es sentia delit de viure després de tanta humiliació.

En aquell moment, una alosa, assedegada, davallant del col com una sageta, donà de bec contra la pedra preciosa.

- Ah! - Exclamà decebuda-, jo que em creia que era una gota d'aigua, i no és sinó una pedrota lluenta! ... La meva gola està tan seca, que temo morir de set si no trobo una gota de ruixim.

- Que és cas! - feu el diamant ferit, amb to de menyspreu burleta – El món no es consolaria mai de vostra mort, pobrissona!

En tant, la gota de rosada acabava de prendre una resolució.

- Acosteu-vos a mi, pobre alosa – digué senzilla i afable – Puc servir-vos d'alleujament?

- Oh! - exclamà l'alosa alçant el caparró amb esperança – afegí acostant-se al bri d’herba.

I obrint el bec amb ànsia, rebé a la gola assedegada la gota de ruixim, tota espurnejant de llum i de frescor, la gota beneïda i generosa que li retornava l'existència.

Ressonà un cant d'alegria; i en tant l'alosa es perdia en la blavor del cel radiant, l'escarabat murmurava, tot guaitant el bri d'herba orfe de la gota de rosada:

- Heus ací que mai més no oblidaré aqueixa lliçó! Què és la bellesa sense bondat? ... Quelcom sense valor, res ... una pedrota lluenta, perduda entre l'herba d'un prat solitari.... La bondat és la veritable bellesa...

I girant l'esquena al diamant, d'inútil i vana formosor, tot xino xano, en son mantell d'or i maragdes, l'escarabat, filosòficament, reprengué sa passejada a través del prat florit, i se'n fou a dinar d'una fulla d'olorosa menta.






EL MONSTRE DE BANYOLES

Explica la llegenda que fa molt i molt de temps, pels voltants del segle VIII, una bèstia immensa vivia en alguna cova, a gran profunditat, del llac de Banyoles.

Li cobria tot el cos una escata d'afilades pues d'os, que el feia invulnerable. Tenia llargues ales i arpons arquejats, i una espina dorsal eriçada de burxes se li estenia des del coll a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes com brandons flamejants i que tenia un alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava les fonts , empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però sobretot era molt voraç. Els caps de bestiar que s'esqueien a passar a prop del seu cau desapareixien, com per art d'encantament, dins de la seva gola.

La vila de Banyoles vivia contínuament atemorida per aquell Drac que es cruspia ovelles i senglars com qui res. Ni dins de les muralles els vilatans eren segurs. Tot i tancar-se a casa amb balda, i assegurar la porta amb caixes, cada nit apareixia una porta esbotzada i un vilatà desaparegut. Res no semblava aturar a aquella bèstia.

Un bon dia, els soldats de Carlemany, en la seva campanya victoriosa contra els sarraïns i, havent sentit de la feresa del Drac, van pensar que seria encara més heroic matar un Drac, per poder contar el seu valor a l'arribar a casa. No sense abans cobrar en or i menjar la gesta que anirien a fer als pobres vilatans de Banyoles.

Van acostar-se a l'estany i, plantats enmig del descampat que actualment rep el nom de la Draga, gosaren plantar cara al Drac. Però amb prou feines van poder treure les espases, que el Drac, indestructible, hi va passar per sobre i no en va deixar ni un. Algun va intentar fugir, i el Drac es va entretenir una mica més amb ell ... fins que se'n va cansar.

Uns comerciants francesos que van veure horroritzats l'escena, van córrer a veure a en Carlemany mateix, guerrer invencible en totes les batalles i li contaren la història, una mica adornada, per deixar en millor lloc els seus homes.

Un exèrcit del bo i millor de França, comandat pel mateix Carlemany, va dirigir-se aleshores a revenjar els seus companys. Armats, valents i decidits s'encaminaren cap a la vila de Banyoles on, altre cop, es cobraren en or i menjar la gesta que anirien a realitzar dels ja pobres banyolins.

Quan hi van arribar, plantats en cavalls, brandint les espases, varen cridar al monstre que, amb força desgana, es va presentar a la batalla ... una batalla que poc va durar. Va ser força confusa, i del seu resultat poc se'n sap. Alguns diuen que Carlemany va plantar cara. D'altres, que va suplicar per la seva vida però, el que és ben cert, és que el mateix Carlemany va fugir i el Drac, va continuar fent de les seves.

Els banyolins, horroritzats en veure l'exèrcit més poderós del món que tantes batalles havia guanyat fugint cames ajudeu-me, creieren que només un miracle els podria salvar. I un miracle és el que van anar a cercar. Algú de la vila havia sentit a parlar d'un monjo francès de Narbona, anomenat Mer, que havia vingut amb les tropes de Carlemany i que, segons sembla, podia fer miracles.

Els banyolins anaren a suplicar al monjo que els deslliurés de la fera. El monjo, després de sentir totes les súpliques accedí a alliberar a la gent del Drac.

Així fou com sortí de la vila resant, i es dirigí, sense parar de resar, fins on era el Drac. Quan el Drac el veié, no feu cap gest hostil. Al contrari, es mostrà minso com el gat més manyac que us pugueu imaginar.

Llavors el monjo es dirigí cap al centre de la vila amb el Drac seguint-lo. A l'arribar, va cridar a la gent:

- Veniu, bona gent, i mireu el vostre Drac. Heus ací la vostra bèstia maligna - i mirant la cara i les armes de la gent, prosseguí - deixeu les armes a terra, doncs aquest Drac no us farà res.

Un vilatà, quan es va recuperar de veure el Drac tant manyac, es decidí a dir : - Matem-lo ara que el tenim amansit!

- Us en guardareu bé prou! - va protestar el monjo - Aquesta bèstia és inofensiva, i només menja herbes i arrels!

- I la gent que ha desaparegut? - replicà un altre vilatà.

- A les ordres i servei de Carlemany - respongué el monjo - Aviat tornaran a casa, no patiu per ells.

- I els ramats? - cridà un altre vilatà

- Potser això ho hauríeu de preguntar als cuiners de Carlemany.

La gent es quedà mirant el Drac, sense saber ben bé que fer. Fins que un nen sortí del mig de la multitud i acaricià el Drac, que es mostrà molt afectuós. La gent, tot seguit l'imità.

Finalment el monjo s'endugué el Drac cap el lloc on era, per a que allà hi pogués reposar tranquil. I si algú s'acosta a la cova on dorm, encara avui llença bafarades pudents per espantar la gent.

CONTES AV2

I continuem amb els contes dels de AV2 que són aquests:

EL GAT AMB BOTES

Un moliner va deixar com única herència als seus tres fills el seu molí, un ase i el seu gat. El repartiment va ser ben senzill: no es va necessitar cridar ni a l'advocat ni al notari, ja que haurien consumit tot el pobre patrimoni.

El més gran va rebre el molí, el segon es va quedar amb l'ase i el menor li va tocar només el gat. Aquest es lamentava de la seva mísera herència:

Germans - deia -, podreu guanyar-vos la bé vida treballant junts, però respecte a mi, després de menjar-me el meu gat i de fer-me un maniguet amb la seva pell, moriré de gana.

El gat, que escoltava aquestes paraules, però es feia el desentès, li va dir en to seriós i pausat:

No heu d'entristir-vos, senyor meu, no heu més de proporcionar-me una bossa i un parell de botes per caminar entre els matolls, i veureu que la vostra herència no és tant pobre com penseu.

Tot i que l'amo del gat no tenia gaire il·lusions sobre això, l'havia vist donant tantes mostres d'agilitat per a caçar rates i ratolins, com ara penjar-se dels peus o amagar-se a la farina per fer-se el mort, que no va desesperar al veure's auxiliat per ell en la seva misèria.

Quan el gat va tenir el que va demanar, es va calçar les botes i ficant-se la bossa al coll, va subjectar els cordills d'aquesta amb les dues potes davanteres, i es va dirigir a un camp on hi havia molts conills. Va posar segó i herbes en el seu sac i tombant-se a terra com si fos mort, va esperar a que algun conillet, poc coneixedor encara de les astúcies d'aquest món, vingués a ficar el seu morro a la bossa per menjar el que hi havia dins. Encara no s'havia tombat del tot, quan es va veure satisfet. Un conillet babau es va ficar al sac i el mestre gat, tirant dels cordills, el va tancar i el va matar sense misericòrdia.

Molt content amb la seva presa, va anar a veure el Rei i va demanar parlar amb ell. El van fer pujar a l'habitació de Sa Majestat on, a l'entrar, va fer-li una gran reverència i li va dir:

Vet aquí, majestat, un conill de camp que el senyor marquès de Carabàs (era el nom que havia inventat pel seu amo) m'ha encarregat obsequiar-vos de part seva.

- Digue-li al teu amo, va respondre el Rei, que li dono les gràcies i que m'agrada molt.

En una altra ocasió, es va amagar en un camp de blat, deixant sempre el seu sac obert, i quan hi entraren dues perdius, va estirar dels cordills i va caçar les dues. Va anar al moment a oferir-les al Rei, tal com havia fet amb el conill de camp. El Rei va rebre també complagut les dues perdius, i va ordenar que li donessin de beure.

El gat va continuar així durant dos o tres mesos, portant-li de tant en quant al Rei productes de caça del seu amo.

Un dia va saber que el rei aniria a passejar per les vores del riu amb la seva filla, la més bonica princesa del món, i li va dir al seu amo:

Si voleu el meu consell, la vostra fortuna està feta: No teniu més que banyar-vos al riu, en el lloc que us mostraré, i seguidament jo faré la resta.

El marquès de Carabàs va fer el que el seu gat li va aconsellar, sense saber ben bé de què serviria.

Mentre s'estava banyant, el Rei va passar per allà, i el gat es va posar a cridar amb totes les seves forces:

- Socors! Socors! El senyor marquès de Carabàs s'està ofegant!

Al sentir el crit, el Rei va treure el cap per la porta del carruatge i reconeixent el gat que tantes vegades li havia portat caça, va ordenar als seus guàrdies que ràpidament acudissin a socórrer al marquès de Carabàs. En tant que treien del riu al pobre marquès, el seu gat s'apropà al seu carruatge i li va dir al Rei que mentre el seu amo s'estava banyant, uns lladres s'havien endut les seves robes tot i haver cridat "al lladre!" amb totes les seves forçes. En veritat, el gat les havia amagat sota una enorme pedra.

El Rei va ordenar d'immediat als encarregats del seu guarda-roba que anessin en busca de les seves més belles vestidures per al senyor marquès de Carabàs.El Rei li va prestar mils d'atencions, i com que el bonic vestit que li acabaven de donar realçava la seva figura, ja que era fornit i ben format, la filla del Rei el va trobar molt al seu gust; va se suficient que el marquès de Carabàs li dirigís dues o tres mirades summament respectuoses i una mica tendres, i ella en va quedar bojament enamorada.

El Rei va demanar que pugés al seu carruatge i l’acompanyés durant el passeig. El gat, encantat al veure que el seu projecte començava a resultar, es va avançar i trobant uns grangers que segaven un prat, els va dir:

- Bons segadors, si no dieu al Rei que el prat que esteu segant és del marqués de Carabàs, us faré xixina.

Per descomptat que el Rei va preguntar als segadors de qui era aquell prat que estaven segant.

- És del senyor marquès de Carabàs, van dir a una sola veu, ja que les amenaces del gat els havia espantat.

-Teniu aquí una magnifica possessió, va dir el Rei al marquès de Carabàs.

- Mireu, Majestat, és una terra que no deixa de produir amb abundància cada any.

El mestre gat, que anava sempre davant, va trobar uns camperols que recol·lectaven i els va dir:

- Bona gent que esteu recol·lectant, si no dieu que tots aquests camps pertanyen al marquès de Carabàs, us faré xixina.

El Rei, que va passar moments després, va saber a qui pertanyien els camps que veia.

-Són del senyor marquès de Carabàs, van contestar els camperols, i el Rei novament es va alegrar amb el marquès.

El gat, que anava davant del carruatge, deia sempre el mateix a tots quants trobava, i el Rei estava molt admirat amb  les riqueses del senyor marquès de Carabàs.

El mestre gat va arribar finalment a un bonic castell, l'amo del qual era un ogre, el més Ric que mai s'hagués vist, doncs totes les terres per on havien passat depenien d'aquest castell.

El gat va tenir la precaució d'informar-se sobre de qui era aquest ogre i del que sabia fer, va demanar parlar amb ell, dient que no havia volgut passar tant a la vora del seu castell sense tenir l'honor de fer-li la reverència. L'ogre el va rebre de la forma més cortès que pot fer un ogre i el va invitar a descansar.

M'han assegurat, va dir el gat, que vos teniu el do de convertir-vos en qualsevol classe d'animal, que podríeu, per exemple, transformar-vos en lleó o en elefant.

- És cert, va respondre l'ogre bruscament, i per demostrar-vos-ho, veureu com em converteixo en lleó.

El gat es va espantar tant al veure un lleó davant seu que en un sospir va pujar a les canaletes, no sense risc a causa de les botes que de res servien per caminar per les teules.

Una estona després, veient que l'ogre havia recuperat la seva forma primitiva, el gat va baixar i va confessar que havia tingut molt por.

-A més m'han assegurat, va dir el gat, però no puc creure-ho, que vos també teniu el poder d'adquirir la forma del més petit animalet, per exemple, que podeu convertir-vos en un ratolí, en una rata; us confesso que això em sembla impossible.

- Impossible? - va respondre l'ogre - i al mateix moment que va dir això es va transformar en una rata que es va posar a córrer pel pis.

Amb prou feines la va veure, el gat es va llançar sobre ella i se la va menjar.

Mentrestant, el Rei que al passar va veure el bonic castell de l'ogre, va voler entrar. El gat, al sentir el soroll del carruatge que atravessava el pont llevadís va córrer davant i li va dir al rei:

- Vostra Majestat sigui benvinguda al castell del senyor marquès de Carabàs.

Com , senyor marquès, va exclamar el Rei, aquest castell també us pertany! No hi ha res més bonic que aquest pati, i tots aquests edificis que el rodegen, vegem l'interior, per favor.

El marquès va oferir la mà a la jove princesa i, seguint el Rei que anava primer, van entrar en una gran sala on van trobar un magnífic dinar que l'ogre havia fet reparar pels seus amics que vindrien a veure'l aquell mateix dia, els quals no havíen gosat entrar , sabent que el Rei estava allà.

El Rei, encantat amb les bones qualitats del senyor marquès de Carabàs, al igual que la seva filla, que ja estava bojament enamorada, veient els valuosos bens que posseïa, li va dir, després d'haver begut cinc o sis copes:

- Només dependrà de vos, senyor marquès, que sigueu el meu gendre.

El marquès, fent grans reverències, va acceptar l'honor que li feu el Rei; i aquell mateix dia es va casar amb la princesa. El gat es va convertir en gran senyor i ja no va córrer més darrera les rates si no per divertir-se.

2.- EL SOLDADET DE PLOM

Hi havia una vegada un joguinaire que va fabricar un exèrcit de soldats de plom, molt drets i elegants. Cadascun portava un fusell a l'espatlla, una jaqueta vermella, pantalons blaus i un barret negre alt amb una insígnia daurada al front. Al joguinaire no tenia prou plom per a fer l'últim soldadet i el va haver de deixar sense una cama.

Ben aviat, els soldadets es trobaven a la vitrina d'una botiga de joguines. Un senyor els va comprar per regalar-los al seu fill com a regal d'aniversari. Quan el nen va obrir la caixa, en presència els seus germans, el soldadet sense cama li va cridar molt l'atenció.

El soldadet es va trobar de sobte davant d'un castell de cartró amb cignes flotant al seu voltant, en un llac fet de miralls.

Davant de l'entrada hi havia una bonica ballarina de paper. Portava una faldilla rosada de tul i una banda blava sobre la que brillava un lluentor. La ballarina tenia els braços alçats i una cama aixecada cap enrere, de tal forma que no se l'arribava a veure. Era molt bonica!

"És la noia ideal per a mi", va pensar el soldadet de plom, convençut de que a la ballarina li faltava una cama com a ell. Aquella nit, quan ja tots a casa se n'havien anat a dormir, els joguets van començar a divertir-se. El trencanous feia cabrioles mentre la resta de joguets ballaven i corrien per tot arreu.

Els únics joguets que no es movien eren el soldadet de plom i la bonica ballarina de paper. Immòbils, es miraven l'un a l'altre. De sobte, varen tocar les dotze de la nit. La tapa de la caixa de sorpreses es va obrir i d'ella en va sortir un follet d'expressió malvada.

- Tu què mires, soldat? - va cridar. El soldadet va seguir amb la mirada fixa endavant.

- D'acord. Doncs ja veuràs el que et passarà demà - va anunciar el follet.

Separador

A l'endemà, el nen va jugar una estona amb el seu soldadet de plom i després el va posar a la vora de la finestra, que estava oberta. Potser fou el vent, o potser fou el follet dolent, el cert és que el soldadet de plom va caure al carrer.

El nen va córrer cap a la finestra, però des del tercer pis no s'arribava a veure res.

- Puc baixar a buscar el meu soldadet? - va preguntar el nen a la criada. Però ella s'hi va negar, ja que estava plovent a bots i barrals. La criada va tancar la finestra i el nen va haver de resignar-se a perdre la seva joguina.

A fora, uns nens del carrer jugaven sota la pluja. Van ser ells els que van trobar el soldadet de plom boca terrosa, amb el fusell clavat entre les llambordes.

- Fem-li un vaixell de paper! - va cridar un dels nens. Plovia tant fort que s'havia format un petit riu per les vores dels carrers. El nois van fer un vaixell amb un diari vell, hi van posar el soldadet i el van fer navegar.

Separador

El soldadet es mantenia rígid mentre el vaixell de paper es deixava endur pel corrent. Aviat es va ficar en una claveguera i per allà va seguir navegant.

"On aniré a parar?" va pensar el soldadet. "El culpable de tot això es el follet dolent. Es clar que no m'importaria si estigués amb mi la bonica ballarina."

En aquest moment, va aparèixer una rata enorme.

- Atura't! - va cridar amb veu estrident - Paga'm el peatge.

Però el soldadet de plom no podia fer res per aturar-se. El vaixell de paper va seguir navegant per la claveguera fins que va arribar al canal. Però ja estava tant mullat que no podia seguir surant i va començar a naufragar. Al final, el paper es va desfer completament i el rígid soldadet de plom es va enfonsar a l'aigua. Just abans d'arribar al fons, un peix gran se'l va empassar.

- Que fosc que està aquí a dins! - va dir el soldadet de plom - Molt més fosc que a la caixa de joguines.

El peix, amb el soldadet a L'estómac, va nedar per tot el canal fins arribar al mar. El soldadet de plom trobava a faltar l'habitació dels nens, les joguines, el castell de cartró i sobretot a la seva bonica ballarina.

"Crec que no els tornaré a veure mai més", va sospirar amb tristesa. El soldadet de plom no tenia ni la menor idea d'on era. D'altra banda, la sort va voler que uns pescadors passessin per allà i atrapessin el peix amb la seva xarxa.

Separador

El vaixell de pesca va tornar a la ciutat amb el seu carregament. Al cap de poc, el peix fresc ja era al mercat; just on feia les compres la criada de la casa del nen. Després de mirar la selecció de peixos, es va decidir pel més gros: el que tenia el soldadet de plom a dins.

La criada va tornar a casa i li va entregar el peix a la cuinera.

- Quin peix més bo! - va exclamar la cuinera quan el va veure.

Al moment, va agafar el ganivet i va començar a preparar el peix per a fer-lo al forn.

- Aquí hi ha alguna cosa dura - va murmurar. Després, plena de sorpresa, va treure el soldadet de plom.

La criada el va reconèixer immediatament.

- És el soldadet que se li va caure al nen per la finestra! - va exclamar.

El nen es va alegrar moltíssim quan va saber que el seu soldadet de plom havia aparegut. El soldadet, per la seva banda, estava una mica atordit. Havia passat tant de temps a la foscor!. Finalment, va adonar-se'n que estava de nou a casa. A la taula va veure els mateixos joguets de sempre, i també el castell amb el llac de miralls. Enfront estava la ballarina, recolzada en una cama. Hagués plorat d'emoció si hagués tingut llàgrimes, però es va limitar a mirar-la. Ella el mirava també.

De sobte, el germà del nen va agafar el soldadet de plom dient:

- Aquest soldat no serveix per res. Només té una cama. A més, fa pudor a peix.

Tots van veure aterrits com el noi llençava el soldadet de plom al foc de la xemeneia. El soldadet va caure de peu al bell mig de les flames. Els colors del seu uniforme desapareixien a mesura que es desfeia. De sobte, una ràfega de vent va arrencar la ballarina de l'entrada del castell i la va portar com un ocell de paper fins al foc, al costat del soldadet de plom. Una flamarada la va consumir en un segon.

L'endemà, la criada va anar a netejar la xemeneia. En mig de les cendres va trobar un tros de plom en forma de cor. Al costat, negre com el carbó, estava el lluentor de la ballarina. Ar� 5 > S `n 83Y enyor marquès de Carabàs, van contestar els camperols, i el Rei novament es va alegrar amb el marquès.

El gat, que anava davant del carruatge, deia sempre el mateix a tots quants trobava, i el Rei estava molt admirat amb

 les riqueses del senyor marquès de Carabàs.

El mestre gat va arribar finalment a un bonic castell, l'amo del qual era un ogre, el més Ric que mai s'hagués vist,

doncs totes les terres per on havien passat depenien d'aquest castell.

El gat va tenir la precaució d'informar-se sobre de qui era aquest ogre i del que sabia fer, va demanar parlar amb

 ell, dient que no havia volgut passar tant a la vora del seu castell sense tenir l'honor de fer-li la reverència. L'ogre el va

 rebre de la forma més cortès que pot fer un ogre i el va invitar a descansar.

M'han assegurat, va dir el gat, que vos teniu el do de convertir-vos en qualsevol classe d'animal, que podríeu,

 per exemple, transformar-vos en lleó o en elefant.

- És cert, va respondre l'ogre bruscament, i per demostrar-vos-ho, veureu com em converteixo en lleó.

El gat es va espantar tant al veure un lleó davant seu que en un sospir va pujar a les canaletes, no sense risc a causa de

 les botes que de res servien per caminar per les teules.

Una estona després, veient que l'ogre havia recuperat la seva forma primitiva, el gat va baixar i va confessar que havia

tingut molt por.

-A més m'han assegurat, va dir el gat, però no puc creure-ho, que vos també teniu el poder d'adquirir la forma del

més petit animalet, per exemple, que podeu convertir-vos en un ratolí, en una rata; us confesso que això em sembla

 impossible.

impossible? - va respondre l'ogre - i al mateix moment que va dir això es va transformar en una rata que es va

 posar a córrer pel pis.

Amb prou feines la va veure, el gat es va llançar sobre ella i se la va menjar.

Mentrestant, el Rei que al passar va veure el bonic castell de l'ogre, va voler entrar. El gat, al sentir el soroll del

 carruatge que atravessava el pont llevadís va córrer davant i li va dir al rei:

- Vostra Majestat sigui benvinguda al castell del senyor marquès de Carabàs.

Com , senyor marquès, va exclamar el Rei, aquest castell també us pertany! No hi ha res més bonic que aquest

 pati, i tots aquests edificis que el rodegen, vegem l'interior, per favor.

El marquès va oferir la mà a la jove princesa i, seguint el Rei que anava primer, van entrar en una gran sala on van

trobar un magnífic dinar que l'ogre havia fet reparar pels seus amics que vindrien a veure'l aquell mateix dia, els quals no havíen gosat entrar , sabent que el Rei estava allà.

El Rei, encantat amb les bones qualitats del senyor marquès de Carabàs, al igual que la seva filla, que ja estava

 bojament enamorada, veient els valuosos bens que posseïa, li va dir, després d'haver begut cinc o sis copes:

- Només dependrà de vos, senyor marquès, que sigueu el meu gendre.

El marquès, fent grans reverències, va acceptar l'honor que li feu el Rei; i aquell mateix dia es va casar amb la

 princesa. El gat es va convertir en gran senyor i

ja no va córrer més darrera les rates si no per divertir-se.

3.-  LES SET CABRETES I EL LLOP

Hi havia una vegada una mare cabreta que tenia set cabretes, i sempre que se n'anava a pasturar els deia:

"La mare se'n va a pasturar, mireu que hi ha un llop que és molt llest i si no espavileu us agafarà, tanqueu la porta amb pany i clau, i quan vingui la mare us cantarà:

Obriu! Obriu cabretes,
que vinc de pasturar
amb les mamelles plenes
per donar-vos de mamar!

i així sabreu que sóc jo"

Però, un dia, el llop va sentir el que deia la mare i va pensar fer-se passar per ella per a menjar-se les cabretes. El llop es va dirigir a la casa de les cabretes, va picar la porta i quan elles varen preguntar qui era va començar a cantar la cançó.

I de seguida les cabretes van començar a cridar:

"Ja ve la mare! ja ve la mare!" - Però la més petita va protestar:

"Espereu-vos! no correu tant! anem a veure ... Ensenya'ns la poteta per sota la porta" - El llop la va ensenyar i la més petita es va adonar que no era la de la seva mare!, i va dir -"Tu no ets la meva mare! Ets el llop! que la meva mare té les potetes blanquetes!" - i el llop, tot enfadat, se'n va anar al molí i, amb farina es va blanquejar les potes.

I va tornar a casa de les cabretes, tot cantant -"Obriu, Obriu ... " - I les cabretes en sentir la cançó digueren:

"Ja ve la mare! però ara que ens ensenyi la poteta per sota de la porta!" - el llop la va ensenyar, però com que la duia enfarinada, les cabretes van començar a cridar:

"Sí que és la mare! sí que és la mare!" - Però la més petita va dir:

"No, no! espereu-vos! a veure si ens diu alguna cosa" - i com que el llop té la veu ronca, la més petita el va descobrir!

"Tu no ets la meva mare! que ets el llop! que la meva mare té la veu fina!" - i el llop, tot enfadat, va dir - "No patiu! Ja us agafaré ja!"

El llop se'n va anar a una posada i es va afinar la veu menjant molt ous, i quan ja la tenia prou fina, va tornar cap a casa de les cabretes tot cantant

"Obriu, obriu cabretes, ..."

I en sentir la cançó les cabretes van dir:

"Ja ve la mare! ja ve la mare! però que ensenyi la poteta per sota la porta i que digui alguna cosa". I el llop va ensenyar la poteta que encara duia enfarinada i va parlar amb la veu molt fina i les cabretes van pensar que era la seva mare, obrint la porta, i el llop va entrar i es va menjar les cabretes una darrera l'altre, però la més petita es va amagar darrera el rellotge. I com que el llop no la va trobar, se'n va anar.

Quan va tornar la mare cabreta va cantar:

"Obriu, obriu cabretes ... " - I va entrar la mare a casa, que en veure tot potes enlaire va exclamar - "Ai! que els haurà passat a les meves cabretes!"

- I la més petita va sortir del seu amagatall, tot cridant - "Mare! Mare! jo estic aquí! jo estic aquí!"

- I la mare, en veure-la, li va preguntar - "Què ha passat?" - i la cabreta més petita li va respondre

- "Que el llop ens ha enganyat i s'ha menjat a les meves germanetes!"

- Però la seva mare li va dir - "No t'amoïnis, agafa la cistella i el cosidor, que el llop sempre es posa allà a la vora del riu, a l'ombra d'un pi a fer la migdiada"

I anant cap el riu la cabreta petita va arreplegar pedres, i pedres, i més pedres, i va omplir la cistella. En arribar, la mare cabreta va agafar les tisores i li va tallar la panxa de dalt a baix. Va fer sortir totes les cabretes i li van omplir la panxa de pedres. El van tornar a cosir i el van deixar dormint.

Quan el llop es va despertar, va dir:

- "Quina set que tinc, sembla com si hagués menjat pedres!" - i es va abocar per beure aigua del riu , i va caure-hi a dins i es va ofegar!

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte, s'ha acabat!