dilluns, 17 de setembre de 2012

CONTES D'AV3

Continuo penjant més contes: aquest són els dels de tercer. Aquí els teniu.





L’ESPERIT DE L’ARBRE
Hi havia una vegada, una noia la mare de la qual havia mort i tenia una madrastra que era molt cruel amb ella.
Un dia en que la noia estava plorant al costat de la tomba de la seva mare, va veure que de terra sortia un brot que havia crescut fins a fer-se un arbret i aviat un gran arbre. El vent, que movia les seves fulles, li va xiuxiuejar a la noia i li va dir que la seva mare era a prop i que ella havia de menjar els fruits de l'arbre. La noia així ho va fer i va comprovar que els fruits eren gustosos i la feien sentir molt millor. A partir d'aleshores, tots els dies anava a la tomba de sa mare i menjava dels fruits de l'arbre que havia crescut sobre ella.
Però un dia, la seva madrastra la va veure i li va demanar al seu marit que talés l'arbre. El marit el va talar i la noia va plorar durant molt de temps al costat del seu tronc mutilat, fins que un dia, va sentir un sorollet i va veure alguna cosa que creixia de la tomba. Va créixer i créixer fins a convertir-se en una bonica carabassa. Tenia un gran forat del que queien gotes de suc. La noia va beure'n unes gotes i les va trobar molt bones, però de nou la seva madrastra se'n va assabentar aviat i, una nit fosca, va tallar la carbassa i la va llençar ben lluny. L'endemà, la noia va veure que la carbassa no hi era i va plorar i plorar fins que de sobte, va sentir el rumor d'un rierol que li deia "beu-me, beu-me". Ella va beure i va comprovar que era molt refrescant. Però un dia, la madrastra ho va veure i va demanar al marit que cobrís el rierol amb terra. Quan la noia va tornar a la tomba, va veure que no estava el rierol i ella va plorar i plorar.
Portava molt de temps plorant, quan un home jove va sortir del bosc. Va veure l'arbre mort i va pensar que era justament el que necessitava per a fabricar un nou arc i fletxes, ja que era caçador. Va parlar amb la noia, que li va dir que l'arbre havia crescut sobre la tomba de la seva mare. La noia li va agradar molt al caçador i després de parlar amb ella , va anar on era el seu pare per demanar-li permís per casar-se amb ella.
El pare va consentir però amb la condició que el caçador matés una dotzena de búfals per a la festa de la boda. El caçador mai havia matat més d'un búfal d'un sol cop, però aquesta vegada, agafant el seu nou arc i les seves noves fletxes, es va dirigir al bosc, i aviat va veure un grup de búfals que descansaven a l'ombra. Va posar una de les seves noves fletxes a l'arc, va disparar i un búfal va caure mort. I després un segon, un tercer i així fins a dotze. El caçador va tornar a dir-li al pare que enviés homes a dur la carn al poblat.
Es va fer una gran festa quan el caçador es va casar amb la noia que havia perdut la seva mare.




EL DIAMANT I LA GOTA DE ROSADA







Un bell diamant, que havia brillat en l'anell d'una princesa, jeia, perdut, en un prat entre margarides.
Un xic més amunt d'ell, una gota de rosada Tremolava tímidament, sospesa d'un bri d'herba. Dalt del cel, el sol del matí, brillava esplendorosament, i els seus raigs, posant-se en la pedra preciosa i en la fresca gota de ruixim, treien, d'ambdues, intenses fulguracions.
Embadalida, la gota de rosada, guaitava el diamant, no atrevint-se a dirigir-li la paraula, considerant-se massa humil per a tractar personatge de tan alt llinatge.
Heus ací que un escarabat, cobert d'una rica cuirassa amb reflexes d'or i maragdes, es passejava camp a través. Tan bell punt veié el diamant, comprengué que no era una pedra vulgar, car el seu esclat semblava que el feia palpitar de vida.
Se li acostà, i fent-li una gran reverència li digué:
- Senyor, permeteu a un humil habitant d'aquest prat, que us ofereixi l'homenatge de la seva alta consideració.
- Gràcies! - respongué el diamant amb eixutesa.
Alçant la testa, l'escarabat s'adonà aleshores de l'esclat que irradiava la gota de rosada; i assenyalant-la amb una de les seves antenes, amablement, afegí:
- Que bonica, i com brilla, la vostra germana! ...
El diamant esclafí una rialla de menyspreu i respongué:
- Germana, dieu? I ara! Quina ximpleria! Que no teniu ulls, per ventura? ... Germana meva aqueixa miserable gota de ruixim vulgar, ordinària, sense cap mèrit ni cap valor! ... Aneu, aneu, ja no havíeu d'ésser un escarabat ignorat i groller! Feu vostre camí i deixeu-me en pau!
- Però, senyor! ... em sembla que no n'hi ha per a tant cremar-se! La bellesa de la gota que damunt vostre resplendeix, a mi em sembla igual que la vostra!
- Bellesa, dieu? Resplendor? - exclamà el diamant amb indignació – On s'és vist? Deveu voler dir “imitació” ... i gràcies! I què és la imitació, sinó una cosa sense cap valor, ni cap durada? ... A mi, tots m'admiren, em recerquen, em desitgen i reverencien, perquè posseir-me és tenir bellesa i fortuna alhora ...
Parlant així, el diamant, irat, començà a espurnejar d’aquesta manera, que el pobre escarabat, tot enlluernat, va fer-se enrere, en tant que la pobreta gota de rosada, amb prou feines si es sentia delit de viure després de tanta humiliació.
En aquell moment, una alosa, assedegada, davallant del col com una sageta, donà de bec contra la pedra preciosa.
- Ah! - Exclamà decebuda-, jo que em creia que era una gota d'aigua, i no és sinó una pedrota lluenta! ... La meva gola està tan seca, que temo morir de set si no trobo una gota de ruixim.
- Que és cas! - feu el diamant ferit, amb to de menyspreu burleta – El món no es consolaria mai de vostra mort, pobrissona!
En tant, la gota de rosada acabava de prendre una resolució.
- Acosteu-vos a mi, pobre alosa – digué senzilla i afable – Puc servir-vos d'alleujament?
- Oh! - exclamà l'alosa alçant el caparró amb esperança – afegí acostant-se al bri d’herba.
I obrint el bec amb ànsia, rebé a la gola assedegada la gota de ruixim, tota espurnejant de llum i de frescor, la gota beneïda i generosa que li retornava l'existència.
Ressonà un cant d'alegria; i en tant l'alosa es perdia en la blavor del cel radiant, l'escarabat murmurava, tot guaitant el bri d'herba orfe de la gota de rosada:
- Heus ací que mai més no oblidaré aqueixa lliçó! Què és la bellesa sense bondat? ... Quelcom sense valor, res ... una pedrota lluenta, perduda entre l'herba d'un prat solitari.... La bondat és la veritable bellesa...
I girant l'esquena al diamant, d'inútil i vana formosor, tot xino xano, en son mantell d'or i maragdes, l'escarabat, filosòficament, reprengué sa passejada a través del prat florit, i se'n fou a dinar d'una fulla d'olorosa menta.






EL MONSTRE DE BANYOLES








Explica la llegenda que fa molt i molt de temps, pels voltants del segle VIII, una bèstia immensa vivia en alguna cova, a gran profunditat, del llac de Banyoles.
Li cobria tot el cos una escata d'afilades pues d'os, que el feia invulnerable. Tenia llargues ales i arpons arquejats, i una espina dorsal eriçada de burxes se li estenia des del coll a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes com brandons flamejants i que tenia un alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava les fonts , empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però sobretot era molt voraç. Els caps de bestiar que s'esqueien a passar a prop del seu cau desapareixien, com per art d'encantament, dins de la seva gola.
La vila de Banyoles vivia contínuament atemorida per aquell Drac que es cruspia ovelles i senglars com qui res. Ni dins de les muralles els vilatans eren segurs. Tot i tancar-se a casa amb balda, i assegurar la porta amb caixes, cada nit apareixia una porta esbotzada i un vilatà desaparegut. Res no semblava aturar a aquella bèstia.
Un bon dia, els soldats de Carlemany, en la seva campanya victoriosa contra els sarraïns i, havent sentit de la feresa del Drac, van pensar que seria encara més heroic matar un Drac, per poder contar el seu valor a l'arribar a casa. No sense abans cobrar en or i menjar la gesta que anirien a fer als pobres vilatans de Banyoles.
Van acostar-se a l'estany i, plantats enmig del descampat que actualment rep el nom de la Draga, gosaren plantar cara al Drac. Però amb prou feines van poder treure les espases, que el Drac, indestructible, hi va passar per sobre i no en va deixar ni un. Algun va intentar fugir, i el Drac es va entretenir una mica més amb ell ... fins que se'n va cansar.
Uns comerciants francesos que van veure horroritzats l'escena, van córrer a veure a en Carlemany mateix, guerrer invencible en totes les batalles i li contaren la història, una mica adornada, per deixar en millor lloc els seus homes.
Un exèrcit del bo i millor de França, comandat pel mateix Carlemany, va dirigir-se aleshores a revenjar els seus companys. Armats, valents i decidits s'encaminaren cap a la vila de Banyoles on, altre cop, es cobraren en or i menjar la gesta que anirien a realitzar dels ja pobres banyolins.
Quan hi van arribar, plantats en cavalls, brandint les espases, varen cridar al monstre que, amb força desgana, es va presentar a la batalla ... una batalla que poc va durar. Va ser força confusa, i del seu resultat poc se'n sap. Alguns diuen que Carlemany va plantar cara. D'altres, que va suplicar per la seva vida però, el que és ben cert, és que el mateix Carlemany va fugir i el Drac, va continuar fent de les seves.
Els banyolins, horroritzats en veure l'exèrcit més poderós del món que tantes batalles havia guanyat fugint cames ajudeu-me, creieren que només un miracle els podria salvar. I un miracle és el que van anar a cercar. Algú de la vila havia sentit a parlar d'un monjo francès de Narbona, anomenat Mer, que havia vingut amb les tropes de Carlemany i que, segons sembla, podia fer miracles.
Els banyolins anaren a suplicar al monjo que els deslliurés de la fera. El monjo, després de sentir totes les súpliques accedí a alliberar a la gent del Drac.
Així fou com sortí de la vila resant, i es dirigí, sense parar de resar, fins on era el Drac. Quan el Drac el veié, no feu cap gest hostil. Al contrari, es mostrà minso com el gat més manyac que us pugueu imaginar.
Llavors el monjo es dirigí cap al centre de la vila amb el Drac seguint-lo. A l'arribar, va cridar a la gent:
- Veniu, bona gent, i mireu el vostre Drac. Heus ací la vostra bèstia maligna - i mirant la cara i les armes de la gent, prosseguí - deixeu les armes a terra, doncs aquest Drac no us farà res.
Un vilatà, quan es va recuperar de veure el Drac tant manyac, es decidí a dir : - Matem-lo ara que el tenim amansit!
- Us en guardareu bé prou! - va protestar el monjo - Aquesta bèstia és inofensiva, i només menja herbes i arrels!
- I la gent que ha desaparegut? - replicà un altre vilatà.
- A les ordres i servei de Carlemany - respongué el monjo - Aviat tornaran a casa, no patiu per ells.
- I els ramats? - cridà un altre vilatà
- Potser això ho hauríeu de preguntar als cuiners de Carlemany.
La gent es quedà mirant el Drac, sense saber ben bé que fer. Fins que un nen sortí del mig de la multitud i acaricià el Drac, que es mostrà molt afectuós. La gent, tot seguit l'imità.
Finalment el monjo s'endugué el Drac cap el lloc on era, per a que allà hi pogués reposar tranquil. I si algú s'acosta a la cova on dorm, encara avui llença bafarades pudents per espantar la gent.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada