CONTES D'AV1/B

Hola,
aquests són els tres contes que teniu els alumnes d'AV/B. El grup B només vol dir que sou els de divendres. És una etiqueta per a diferenciar els dos grups d'alumnes.

1.- EL PEIXET D'OR

Hi havia una vegada, en un poble molt petit, un avi i una àvia, que vivien en una casa molt petita i molt vella al costat del mar.
Eren tan pobres, tan pobres que només podien menjar el peix que l'avi pescava al mar.
Un dia l'avi va anar a pescar i feia molt mala mar. L'avi va llençar la seva xarxa a l'aigua. Va esperar una mica i en treure la xarxa de l'aigua va veure que només havia pescat una pedra. Va llençar la xarxa al mar una altra vegada i quan la va treure va veure que només hi havia un peixet molt petit. Quan volia ficar el peix dins la seva barca va veure que era un peixet molt brillant de color, era un peixet d'or.
En aquest moment el peixet va començar a parlar tot demanant al pescador:
- Si us plau, deixa'm al mar! Deixa'm viure! Si em deixes anar et concediré tot allò que em demanis.
Llavors, l'avi va contestar:
- Et deixo viure i no cal que em concedeixis res.
L'avi va deixar el peixet d'or al mar amb molta cura i després se'n va anar cap a casa seva.
Quan va arribar a casa, la seva dona rentava la roba al pati en un cossi molt vell. L'avi li va explicar el que li havia passat al mar. La seva dona va començar a rondinar i li va dir:
- Però què has fet beneit! Has deixat anar el peix sense demanar-li cap desig? Li podies haver demanat un cossi nou! Que no veus que aquest el tenim molt vell!
L'avi no va contestar res i se'n va anar al mar, i un cop allà va cridar:
- Peixet d'or, bon peixet d'or
posa't de cara a mi i d'esquena al mar!
Tan bon punt l'avi va acabar de dir aquelles paraules, el peixet d'or tragué el cap del mar.
- Què vols de mi? -va dir el peixet d'or.
- La meva dona vol que et demani un cossi nou, perquè el nostre ja és molt vell i no serveix per a res.
El peixet d'or va contestar:
- Torna a casa teva que el teu desig et serà concedit.
Quan l'avi va arribar a casa, la dona ja l'esperava tot rentant roba en el cossi nou. I li va dir:
- Però com és que no li has demanat una casa nova, tanoca!, que no veus que la nostra ja és molt vella?
L'avi no va contestar res i se'n va anar al mar i un cop allà va cridar:
- Peixet d'or, bon peixet d'or
posa't de cara a mi i d'esquena al mar!
- Què vols de mi?- va dir el peixet d'or.
- La meva dona vol que et demani una casa nova, perquè la nostra ja és molt vella i el sostre és a punt de caure.
El peixet d'or va contestar:
- Torna a casa, ja que el teu desig et serà concedit.
Quan l'avi va arribar a casa seva va trobar la dona al pati de la casa, vestida amb unes robes molt boniques i rodejada de criats.
- Però mira que ets capsigrany! Torna ara mateix al mar i demana al peixet d'or que vull ser la reina del mar i que el peixet sigui el meu criat.
Llavors, l'avi, molt trist, se'n va anar cap al mar. I va cridar:
- Peixet d'or, bon peixet d'or
posa't de cara a mi i d'esquena al mar.
- Què vols de mi? -va dir el peixet d'or.
L'avi li explicà amb molta pena:
- La meva dona s'ha tornat boja i vol ser la reina del mar i que tu siguis el seu criat.
El peixet d'or no va contestar res i va desaparèixer dins el mar.
Quan l'avi va tornar a casa va veure allà lluny la seva dona a la
porta de la seva primera casa, la casa vella, amb el seu vestit vell i rentant la roba en el cossi vell.
I així va acabar la història; i mai ningú més ha tornat a veure aquell peixet d'or. I diuen que ha perdut la confiança en els homes i està amagat al fons del mar.

2.- EL SABATER I ELS FOLLETS

Fa molt de temps, hi havia un pobre sabater que quasi no tenia feina.
Un dia, trist i cansat, va tallar l'últim tros de cuir que li quedava, perquè no tenia diners per a comprar més, i se'n va anar a dormir molt aviat.

Quan, al matí següent, el sabater es va alçar i va entrar en el seu modest taller, es va trobar amb la sorpresa més gran de la seva vida: sobre la seva taula de treballar hi havia un bell parell de sabates, fets amb el cuir que havia tallat el dia abans.

El sabater va cridar a la seva esposa i li va preguntar si els havia fet ella, però la dona tampoc no en sabia res.

Van examinar les sabates amb atenció, i van comprovar que era el millor treball que havien vist mai: qui hagués fet aquelles sabates era un autèntic artista.

Al cap de poc va passar per allí un senyor molt ric i distingit i va veure les sabates des de la porta. Va entrar i li va dir al sabater:
- Bon home, em permet veure aquestes sabates, si és que estan en venda?
- Per descomptat, senyor -va contestar el sabater, donant-li les sabates.

El client els va examinar amb atenció i va dir:
- El felicito, són les millors sabates que he vist en molt de temps. D'ara en avant, sempre li encarregaré a vostè el meu calçat, i a més penso recomanar-li als meus amics.

El cavaller va pagar molt generosament les sabates, i el sabater va córrer a ensenyar-li les monedes a la seva dona. Després va anar a comprar cuir, fil i tot el que necessitava per a seguir treballant, ple d'alegria per la seva bona sort.

Gràcies a les monedes que el seu distingit client li havia donat, el sabater va poder comprar material per a fer altres dos parells de sabates. Aquella nit va tallar el cuir, va preparar els fils i se'n va anar a dormir aviat , perquè estava esgotat a causa de l'emoció.

En el llit, la seva dona i ell van estar xerrant llarga estona, fent tot tipus de suposicions sobre qui podria haver cosit tan meravellosament les sabates la nit anterior. Però, per més voltes
que li donaven, no podien aclarir el misteri, i a la fi es van adormir.

Quina seria la sorpresa i l'alegria del sabater quan, al matí següent, va trobar sobre la seva taula dos parells de sabates tan boniques com els del dia anterior. Va cridar a la seva dona i junts van ballar d'alegria, segurs que algun misteriós protector vetllava per ells.

Els nous parells de sabates es van vendre tan ràpidament com lesanteriors, i el sabater va poder comprar més material... I l'endemà va trobar quatre parells de sabates perfectament acabades!

A les poques hores els havia venut tots i va comprar més cuir.

La història se va repetir una vegada i una altra, i el sabater cada vegada tenia més clients, perquè tots els que compraven les seves sabates els recomanaven als seus amics i coneguts. Al cap d'uns dies, hi havia una llarga cua davant de la sabateria.

Un dia, el sabater li va dir a la seva esposa:
- Fa més d'una setmana que el nostre misteriós benefactor ve a treballar per a nosaltres per la nit, i m'agradaria saber qui és.
- A mi també - va dir la dona -, però potser no vol que el vegem, perquè en cas contrari ja s'hauria presentat, en comptes de venir quan estem dormint.

- Per això - va dir el sabater -, el que hem defer és amagar-nos aquesta nit en el taller i anar rellevant-nos per a dormir, i d'aquesta forma el veurem quan vinga a fer els sabates.
Així ho van fer, i en donar la mitja nit el sabater i la seva esposa van veure el més increïble dels espectacles: uns homenets diminuts, de menys d'un pam d'alçada, van entrar en el taller i van començar a cosir les sabates.

Anaven completament nus, i treballaven amb tal rapidesa i habilitat que les sabates sortien de les seves manetes l'una darrere de l'altre com per art de màgia. Al cap d'unes hores, totes les sabates estaven acabades, i els minúsculs homenets se'n van anar tan silenciosament com havien arribat.

- Pobrets , van despullats i han de passar fred - va dir la dona.

- I a més van descalços - va dir el sabater -, Podríem fer-los roba i sabates en agraïment pel que ells han fet.

Immediatament, el sabater i la seva esposa es van posar a treballar.

L'endemà tenien llestos un munt de sabatetes i robetes per als homenets. A la nit, ho van posar
tot sobre la taula i van tornar a amagar-se per a veure que passava.

En tocar les dotze, van aparèixer de nou els homenets, i en veure els diminuts vestits i sabates que havien preparat per a ells, es van posar a fer salts d'alegria. Van començar a posar-se les robetes, com si fos un joc molt divertit, i quan tots van estar vestits i calçats, se'n anar alegrement per on havien vingut.

Els homenets no van tornar mai més, però com el sabater ja s'havia fet famós i li sobrava el treball, ell i la seva dona van viure feliços la resta dels seus dies.

3. L’ANEGUET LLEIG

Com cada estiu, a la Senyora Ànega es va posar a covar els seus ous i totes les seves amigues del corral estaven desitjoses de veure els seus aneguets, que sempre eren els més bonics de tots.

Va arribar el dia en què els aneguets van començar a obrir els ous a poc a poc i tots es van reunir al voltat del niu per a veure'ls per primer cop.

Un a un varen anar sortint, fins a sis preciosos aneguets, cadascun d'ells acompanyat pels crits d'alegria de la Senyora Ànega i de les seves amigues. Tan contentes estaven, que van trigar una mica a adonar-se'n que un ou, el més gran de tots set, encara no s'havia obert.

Tots van concentrar la seva atenció en l'ou que romania intacte, fins i tot els aneguets acabats de néixer, esperant veure algun signe de moviment.

Al cap de poc temps, l'ou es va començar a trencar i en va sortir un ànec somrient, més gran que els seus germans, però, sorpresa!, moltíssim més lleig i malgirbat que els altres sis...

La Senyora Ànega es moria de vergonya per haver tingut un aneguet tan lleig i el va apartar amb l'ala mentre atenia als altres sis.

L'aneguet es va quedar molt trist perquè se'n va adonar que allà no el volien ...

Van passar els dies i el seu aspecte no millorava, al contrari, empitjorava, ja que creixia molt ràpid, era molt prim i malgirbat, a més de bastant maldestre.

Els seus germans li feien bromes pesades i se'n reien constantment, dient-li lleig i maldestre.

L'aneguet va decidir que havia de buscar un lloc on pogués trobar amics que de veritat el volguessin a pesar del seu aspecte desastrós i un matí, molt aviat, abans que es llevés ningú del graner, va fugir per un forat de la tanca.

Així arribà a una altra granja, on una vella el va recollir i l'aneguet va creure que havia trobat un lloc on per fi l'estimarien i el cuidarien, però també es va equivocar, ja que la vella era malvada i només volia que el pobre aneguet li servís de primer plat. I se n'anà d'allà corrent.

Va arribar l'hivern i l'aneguet lleig quasi es mor de gana, doncs havia de buscar menjar entre el gel i la neu i havia de fugir de caçadors que pretenien disparar-li.

Al final va arribar la primavera i l'aneguet va passar per un estany on va trobar les aus més belles que mai havia vist fins aleshores. Eren elegants, gràcils i es movien amb tanta distinció que es va sentir totalment acomplexat perquè ell era molt maldestre. De totes formes, com no hi tenia res a perdre s'hi va apropar i els va preguntar si podia banyar-se també.

Els cignes, doncs eren cignes les aus que l'aneguet va veure a l'estany, li van respondre:

- Doncs es clar que sí, ets un dels nostres!

I l'aneguet va respondre

- No us burleu de mi! Ja sé que sóc lleig i malgirbat, però us heu de riure de mi per això

- Mira el teu reflex a l'estany - li van dir ells - i veuràs que no et mentim.

L'aneguet es va introduir incrèdul a l'aigua transparent i el que va veure el va deixar meravellat. Durant el llarg hivern s'havia transformat en un cigne preciós!. Aquell aneguet lleig i malgirbat era ara el cigne més blanc i elegant de tots els que hi havia a l'estany.

Així fou com l'aneguet lleig es va unir als seus i fou feliç per sempre.