CONTES AV1/A

I, finalment, els contes de primer del grup de dimarts. Són aquests:

LA GALLINA DELS OUS D'OR

Hi havia una vegada un granger que tenia una gallina molt especial. En comptes de posar ous normals, amb la seva clara i el seu rovell, posava ous d'or pur.

I cada matí anava el granger a veure si la seva gallina predilecta havia posat un ou d'or, i cada matí l'hi trobava allà.

El granger, llavors, tornava a casa i es disposava a sortir per vendre l'ou d'or. I a les nits, se les passava sense dormir comptat la fortuna que poc a poc, li anava donant la gallina. I en una d'aquelles nits es va preguntar com s'ho deuria fer la gallina per pondre ous d'or.

I després de descartar moltes idees, va quedar convençut que la gallina tenia dintre seu, potser, una màquina que li permetia fer els ous d'or. I pensant això, va començar a rumiar que, si li extreia la màquina, ell podria fer ous a la seva conveniència i fer-se encara més ric i milionari, i de forma més ràpida!

Aquesta idea el va anar absorbint. Cada dia era més cobejós i volia més ous, més or. Es va anar obsessionant, fins que, un dia, va anar al galliner disposat a recuperar la màquina que feia ous d'or que tenia la gallina dintre seu.

I sense cap mena de remordiment, cec de la cobdícia, va matar a la gallina dels ous d'or. Va córrer cap a casa veient els sumptuosos palaus en els que viuria, i la va desplomar. I en obrir-la, quina va ser la seva sorpresa al comprovar que la gallina dels ous d'or no tenia cap màquina, si no que era exactament com qualsevol altra gallina.

Com feia els ous d'or? això encara és un misteri, però el cert és que per culpa de la seva cobdícia es va quedar sense la gallina dels ous d'or.

LA SIRENETA

Al el fons del mar hi havia un castell. Allà hi vivia un rei que tenia sis filles, totes elles sirenes de gran bellesa. La més bella de totes era la petita; la seva pell era tan suau i delicada com un pètal de rosa, els seus ulls eren blaus com el mar.

Com totes les sirenes, no tenia cames; el seu cos acabava en una gran cua de peix. Posseïa la més bella veu que mai s'havia sentit.

Tots els dies les sirenes jugaven en les grans habitacions del palau. Quan les finestres estaven obertes, els peixos entraven i sortien lliurement. Eren tan mansos que nedaven fins on estaven elles, menjaven de les seves pròpies mans i es deixaven acariciar i fer pessigolles.

Res els agradava més a les sirenes que escoltar les històries que els explicava la seva àvia sobre el món que existia més enllà del mar. Demanaven que els parlés sobre arbres, ocells, ciutats i persones que feien servir cames per a caminar.

-Quan cadascuna de vostès compleixi 15 anys -deia l'àvia-, podrà nadar fins a la superfície del mar i, reclinada sobre alguna roca, veure els vaixells que passen.

Per fi va arribar el dia en què la sireneta va complir els seus 15 anys, va saludar a tots i va nedar amb lleugeresa ascendint fins a la superfície.

Quan va alçar el cap sobre l'aigua, el sol estava ponent-se, els núvols es veien de color rosa, el mar estava calmat i començava a brillar el sol.

Es va quedar enlluernada mirant les aus que passaven i les estrelles que anaven apareixent. Va gaudir amb la brisa que fregava el seu rostre i acariciava el seu pèl.

A la llunyania, va veure una nau. Nedant es va acostar a ella, es va asseure sobre una roca i va observar atenta als mariners que anaven i venien alçant les veles.

-Què forts i virils són!- pensava la sireneta. Se sentia feliç. Però més es va emocionar encara quan va aparèixer a coberta un elegant i jove príncep.

S'havia fet molt tard ja, però no podia apartar els seus ulls del vaixell ni del bell príncep.

De sobte el cel es va cobrir de núvols, el vent va bufar cada vegada més fort, els trons van esclatar en estrèpit i el mar va provocar immenses onades que van sacsejar violentament el vaixell fins a fer-lo enfonsar.

La sireneta va nedar precipitadament per a salvar el príncep. Va sostenir el seu cap sobre les onades, deixant que el corrent els portés fins a la costa.

Arrossegant-se va poder dipositar-lo sobre la sorra de la platja. El va acariciar i el va besar amb molta tendresa. Es va quedar al seu costat cuidant-lo, cantant per a ell les més belles cançons durant tota la nit. Quan va sortir el sol, va veure que el príncep despertava. Llavors, va tornar al fons del mar. Va tornar al seu món aquàtic amb el cor enamorat d'un príncep terrestre.

Va explicar a la seva àvia el que succeït. Ara només desitjo -li va dir- tornar al món exterior per a poder-lo veure. L'estimo. Desitjo viure amb ell en la terra!

-Però què dius, noieta? -la va interrompre l'àvia molt irritada- La teva vida, el teu món, som nosaltres. Ni se t'acudeixi aquesta tonteria!.

La sireneta, llavors, va decidir anar a veure a la bruixa del mar. Tot i la repugnància que li produïa, sabia que només ella la podria ajudar. Va nedar cap a les profunditats passant per aigües arremolinades, va creuar per entre les pedres i algues enroscades com verds serps, i finalment va trobar el cau de la bruixa, rodejada de peixos amb ulls punxants, taurons i serps. Allà la bruixa li va donar un beuratge que li permetria canviar la seva cua per unes cames, per poder sortir a la superfície.

La sireneta va prendre el beuratge i va nedar fins a la superfície. Mentre pujava va sentir un horrible dolor a la seva cua de peix. Quan va arribar a la costa tenia dues boniques cames. Va voler cantar de felicitat, però la bruixa li havia robat, de passada, la seva bella veu. Es va reclinar a la sorra recordant al seu estimat i es va adormir. Quan va despertar, al seu costat estava el seu príncep, més bell i radiant que mai.

-Gràcies! -va exclamar ell- M'has salvat la vida, he vingut a aquesta platja tots els dies a buscar-te. I avui, a la fi, he tingut la sort de trobar-te! Ella el va mirar amb els ulls molt oberts i li va somriure. -Però, qui ets?- va preguntar el príncep, afligit. La sireneta va negar amb el cap. El príncep llavors la va agafar de la mà i la va portar al palau.

-Et diré Aurora- li va dir. La sireneta va conèixer balls, va realitzar passejos per les muntanyes i va cavalcar pels prats.

'Aurora -la va cridar un dia el príncep- et presente a Úrsula, princesa d'un país llunyà. Es quedarà amb nosaltres de visita. La sireneta, mentre saludava a Úrsula, va advertir quelcom estrany en els seus ulls. Un brillantor de maldat es reflectia en ells.

Transcorrien els dies i el príncep s'acostava més i més a Úrsula, deixant sola al pobre sireneta, que no deixava de pensar on havia vist aquells ulls.

Una nit, durant una festa a palau, Úrsula va cantar amb una veu bella. La sireneta va reconèixer llavors la seva pròpia veu, que la bruixa li havia robat el dia que va transformar la seva cua de peix en cames de dona. El príncep va quedar meravellat davant d'aquella veu, càlida, clara i tendra. Llavors va proposar a Úrsula que es casés amb ell.

La cerimònia s'anava a realitzar a alta mar. La nit de la boda, la sireneta estava molt bella, però més trista que mai. Mirant el mar, va desitjar estar al costat de la seva família. Va ser llavors que van sorgir des de l'aigua les seves germanes grans. Quina alegria va tenir al veure-les! La sireneta les va abraçar amb els ulls plens de llàgrimes. Les germanes li van dir: -Vam entregar a la bruixa les nostres joies perquè ens expliqués tota la veritat i poder-te trobar.

-Escolta amb atenció germaneta -va dir la més gran-. Hi ha una forma de trencar l'encanteri de la bruixa. Si beses el príncep aquest s'enamorarà novament de tu, tornaràs a tenir la teva veu i Úrsula tornarà a ser la bruixa dels mars.

La sireneta va somriure a les seVes germanes i va entrar al saló on tots, reunits, esperaven la cerimònia de la boda. Es va llançar als braços del príncep i va besar els seus llavis amb tot l'amor de la seva ànima. En aquell mateix moment es va trencar el malèfic embruixament. El vaixell es va sacsejar amb violència i Úrsula va perdre tots els seus falsos encants. Convertida una altra vegada en bruixa, es va llançar a l'aigua. I tots van escoltar dels llavis de la sireneta la veritat de la història.

-Com vaig poder fer-te tant de mal! va dir el príncep commogut, i va afegir dolçament: -Demano que em perdonis i acceptis, si és que encara m'estimes, que et protegeixi i et brindi el meu amor per a sempre. Desitges ser la meva esposa?

La sireneta el va mirar joiosa i va besar novament els seus llavis amb tota la tendresa que va TENIR per a ell des de la nit que el va conèixer. La festa es va realitzar en un vaixell de luxe. Va ser la boda més esplèndida que mai s'hagués veure.

Les sirenes van nedar fins a la superfície per a cantar a l'uníson. Els peixos van alçar el cap per sobre les onades fent brillar les seves escates daurades. Fins i tot el gran rei dels mars va pujar per a veure a la seva filla. La sireneta, havent ja recuperat la veu, va cantar amb les seves germanes, omplint de goig el cor del príncep.



RIQUET EL DEL PLOMALL

La fada de la nostra història estava molt ocupada aquell dia. Les reines de dos països veïns estaven apunt de ser mares per primer cop. I ella, com amiga de les dues reines, havia d'estar present, quan els nadons naixessin, per a beneir-los.

El primer a néixer va ser un príncep que era, pobre, molt lleig. Tenia un gran manyoc de cabells, motiu pel qual el van anomenar Riquet el del plomall.

- Quin nen més lleig! . va dir el rei a veure en Riquet.

- Sí, però quan creixi tindrà una gran virtut - va contestar la fada davant les paraules del rei.

- Una gran virtut? Quina virtut? - va preguntar la reina amb gran curiositat.

- Serà lleig només exteriorment, perquè interiorment serà el jove més savi i bondadós de qualsevol regne. I a més, aquella persona a qui estimi tindrà també aquests dots - va contestar la dolça fada mentre somreia al contemplar el nadó.

A l'altre regne, va néixer una nena molt bonica. Al veure-la, tothom es va quedar admirat de tanta bellesa.

- És una nena preciosa. És tant bonica! - va dir la reina amb molta tendresa.

- Serà l'orgull del nostre país. Tots els prínceps vindran a demanar-la en matrimoni - va comentar el rei, molt feliç per la seva princeseta.

- És cert, però tindrà un defecte - va dir la fada que acabava d'arribar del regne veí

- Un defecte? - va preguntar la reina preocupada.

- La nena serà molt agraciada per fora, però una mica maldestre i ingènua. Però, no us preocupeu, perquè no serà així sempre - va contestar la fada amb veu molt estranya.

Van passar els anys i Riquet, amb el seu típic tupè, es feia cada vegada més bondadós i savi. Però no era feliç. El seu aspecte era bastant lleig i per això cap donzella el mirava.

La princesa, el contrari, cada dia agradava més als joves per la seva bellesa, però tots se n'allunyaven quan obria la boca per dir alguna cosa.

Un dia, mentre la princesa passejava pel bosc es va trobar amb un noi bastant lleig. Era en Riquet. Després d'espantar-se una mica, se'n va adonar que era un noi amb un gran cor i intel·ligència. Riquet, només al veure-la, va sentir que s'enamorava de la princeseta. Com que es veien molts dies, es fer amics.

La princesa va aprendre moltes coses de Riquet i donava gust sentir-la parlar sobre qualsevol tema.

Amb el temps es deia que la princeseta no només era la més bella, si no que era prudent i sensata. Per això el castell es va omplir de pretendents de molt llocs que anaven a demanar-la en matrimoni. Però tots eren rebutjats per la princeseta.

Una dia va arribar al castell un jove fornit. Era no només molt savi, sinó que, a més, tenia un gran atractiu. I hi havia alguna cosa que el diferenciava: El seu gran plomall.

- Sóc el príncep Riquet, el del plomall, i desitjo contraure matrimoni amb la princesa més bella del món - va exclamar davant la cort del palau.

L'amor no només havia canviat a la princesa, si no també a en Riquet. Com acostuma a succeir davant les persones que es vulguin bé i s'estimin de veritat.